Passa al contingut principal

El rendiment acadèmic en temps de competències


L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols els resultats obtinguts en les veteranes proves de selectivitat en són un indicador prou fiable. Al capdavall, si del que es tracta és de potenciar l'ensenyament per competències, les PAU hauran de ser competencials; i no ho són gaire encara. Majoritàriament s’està d’acord a considerar que, a més a més dels coneixements, cal treballar també les actituds, les habilitats... i fer-ho de manera integrada, transversal. Aquest enfocament del currículum guanya cada cop més espai en els centres educatius i mira d’implicar-hi l’alumnat, les famílies i, per descomptat, un professorat compromès amb el canvi.

Forma part també del rendiment acadèmic la motivació de l’alumnat pel seu aprenentatge, la seva necessària connexió emocional amb l’escola i les persones que en formen part. Massa cops hem posat la nostra atenció en què fan els alumnes i què deixen de fer i tal vegada no ens hem centrat prou en el context de l’aprenentatge. Dit d’una altra manera, no prioritzem prou les condicions materials, físiques, arquitectòniques que ens haurien de conduir a resultats significatius, a assolir hàbits estables en un clima escolar obert, assossegat, interessant. Mentre s’assegura el domini dels continguts bàsics (nuclears) i comuns (per a tot l’alumnat), es pot posar èmfasi en l’esforç personal de cada alumne per tal de dur a terme un aprenentatge autònom i tan personalitzat com es pugui en el marc d’una experiència educativa en positiu.

L’ensenyament i l’aprenentatge es retroalimenten de la mateixa manera que ho fan la docència i la formació en un procés indestriable d’orientació acadèmica i d’assessorament personal enfocats al talent, especialment a l’etapa educativa de secundària. Una acció que s’ha de fer en total sintonia amb les famílies, les quals han de trobar a cada centre escolar espais reals d’implicació més enllà de les AMPA i les activitats tipus portes obertes i similars. Així doncs, el context educatiu, el socioeconòmic i el familiar influiran força en aquest acompanyament i no resoldrà del tot possibles handicaps i/o trastorns específics com la dislèxia, l’autisme o un TDA, que requeriran d’una acció professional i específica.

Des d’una perspectiva més concreta, enumero tot seguit els factors que, al meu entendre, poden influir en una millora del rendiment acadèmic des de l'òptica del professorat i dels seus alumnes.

Pel que fa als estudiants:
Un primer bloc es pot centrar a tenir en compte el seu estil d’aprenentatge (visual, cinestèsic, auditiu, actiu, reflexiu, pragmàtic, teòric, etc.) i procurar el seu autoconeixement. Hi influirà lògicament l’edat o el curs i els trets de la seva personalitat. Un altre factor a considerar són les habilitats personals, les expectatives socials i familiars i una gestió realista de les emocions i de l’autoestima. Un aspecte cada cop més necessari és el treball de la resiliència, la capacitat de fer front a les dificultats i les pròpies limitacions.

Un segon bloc el forma la competència d’aprendre a aprendre; és a dir, els hàbits, les tècniques de treball intel·lectual i d’estudi: saber fer resums, esquemes, mapes conceptuals..., l’ús d’una agenda i de la planificació de les tasques. Aquí hi afegirem la gestió i el bon ús del temps i dels recursos disponibles; les condicions físiques del lloc d’estudi i molt especialment, la lectura comprensiva i eficaç i el treball de l’atenció.

Pel que fa al professorat:
Sense menystenir els enfocaments tradicionals i el manteniment d’un elevat grau d’exigència, cal anar generalitzant les metodologies didàctiques i estratègies més actuals: el treball cooperatiu, el treball autònom guiat, el treball per projectes, l’ABP (aprenentatge basat en problemes, el model Flipped Classroom (aprenentatge invers), la gamificació de les assignatures... Totes elles pretenen un aprenentatge més actiu i procuren la implicació sistemàtica de l’alumnat, els fa raonar i reflexionar sobre el seu propi procés d'aprenentatge.

I finalment, apostar per un canvi real de model avaluatiu: l’auto i la coavaluació, l’avaluació formativa i formadora, la varietat d’instruments i d’eines d’avaluació, l’ús de rúbriques... han de passar a ser un recurs preferent a les escoles. Per descomptat que no s’ha d’abandonar l’ús quan calgui d’una avaluació acreditativa però que haurà de ser competencial i estar basada en els criteris d’avaluació previstos. Com tothom sap, sI canviem el sistema d’avaluació, generalment, s’acaba canviant la metodologia i, per extensió, el model pedagògic.

Comentaris