23 de juny de 2007

Unió + Convergència

Alguns companys de Convergència Democràtica de Catalunya insisteixen cada cop que poden a qüestionar el lideratge de Josep A. Duran i Lleida i, de passada, menystenen Unió Democràtica de Catalunya com a soci de la federació de Convergència i Unió. Penso que no cal repassar la història per adonar-nos que la marca electoral CiU ha donat un molt bon rendiment tant com a primera força política del Parlament català (al govern i a l’oposició) com per la seva tasca com a grup parlamentari que ha esdevingut clau en moltes ocasions a les Corts espanyoles, facilitant la governabilitat de l’Estat recolzant partits de diferent color polític.

Com a conseller nacional d’Unió, he viscut en directe sessions en què s’ha debatut a fons la necessitat o no de l’existència d’aquesta força política formada pels dos partits. En un moment donat es va optar per elevar a federació el que fins aleshores havia estat una coalició (electoral i de govern). I aquest ha estat l’instrument que hem defensat sempre malgrat les desavinences lògiques entre partits de perfil diferent, més accentuades, si es vol, a l’hora de confegir les candidatures municipals. Hem fet suport explícit als candidats convergents en tot tipus de convocatòries electorals i hem defensat un projecte comú, amb discretes dissonàncies. Però no podem renunciar a defensar les tesis d’Unió i a aportar-les a la federació en un sentit sumatiu, que no alternatiu. Els socis s’han d’acostumar que ells són una de les dues parts de la federació en un pla d’igualtat amb els socialcristians. L’època del president Pujol en què ell decidia unilateralment què era el que tocava i quan calia fer el que ell creia oportú ja ha passat.

Potser el proper dia 30 de juny, quan es reuneixi el consell nacional convergent es tornaran a sentir veus que argumentaran a favor de la fusió o del trencament. Allà ells. L’exconsellera Carme-Laura Gil, per exemple, considera “prescindible” la fórmula que CDC i UDC constitueixin una federació. La postura de la JNC també és prou coneguda des de fa temps. Serà aquest un distanciament més pronunciat que el viscut en ocasions anteriors? La ciutadania que ha confiat en CiU una i altra vegada no acabaria d’entendre una estratègia de doble missatge. O potser sí?

El motiu públic (o publicat) d’aquesta nova batussa de la qual veig que encara avui mateix la premsa se’n fa ressò (Diari Avui), és una hipotètica entrada al govern espanyol, si es donen una sèrie de condicions ja prou explicitades pel líder d’Unió. A mi em sembla que el que està passant és que Josep A. Duran no perd el temps lamentant-se per com han acabat les coses (tripartit, de nou) malgrat haver tornat a guanyar les eleccions catalanes i en múltiples ajuntaments. Al contrari: s’adapta a les noves situacions que es van produint sense deixar de fer política i sense deixar de fer públics els valors que defensa Unió Democràtica, amb aportacions clares, serioses i diàfanes. És això justament el que trobo a faltar en el partit dels socis perquè un dia són més sobiranistes que ningú i l’endemà fan propostes socialdemocràtes al matí i liberals a la tarda.


“Entre una Espanya i l’altra”, editat per Columna, és un llibre que he llegit amb interès i he evitat fer pública la meva opinió fins que no l’he acabat ara fa uns vint dies. L’autor, Josep A. Duran i Lleida, analitza la situació política dels darrers anys i planteja el seu peculiar punt de vista sobre la que ell anomena “la tercera Espanya”. L’he trobat captivador perquè fa un plantejament optimista, alternatiu, necessari. I si no, quin sentit té que el catalanisme polític es presenti a unes eleccions a les Corts espanyoles? I de què serviria un líder polític si no fes propostes i aportacions per a la millora del bé comú?

Jo també defenso l’existència de la federació, malgrat els seus defectes. Però si, com afirma Carme-Laura Gil al seu blog “La "i" que ha unit des de fa 30 anys CDC i UDC es deforma, s'esborra”, caldrà fer un pensament i continuar treballant per Catalunya primer i, en allò que calgui, per Espanya.

14 de juny de 2007

Irrespirable

Fa un temps, un comentarista del meu blog deixava anar un comentari negatiu sobre el meu poble afirmant que feia “pudor de porcs” (sic). Doncs mira, si l’hagués escrit ahir o avui tindria tota la raó del món. Amb la calor que ja fa, la gent solem obrir les finestres per intentar que entri a les cases una alenada d’aire fresc però aquesta acció porta aparellada un problema: aquest aire fa pudor de purins.

Quan jo era petit, ningú no es queixava d’aquestes incomoditats: eren altres temps. Avui dia, però, sembla que el problema de les dejeccions ramaderes hauria d’estar superat i que es podria evitar les molèsties que causen a la ciutadania. Tal com podem llegir al web de l'Agència de Residus de Catalunya, “per a una correcta gestió, els ramaders i agricultors han de disposar i aplicar plans de gestió de les dejeccions ramaderes i dels fertilitzants nitrogenats respectivament, així com llibres de gestió”. Si estem pensant en el seu emmagatzematge, el mateix web dóna els criteris a tenir en compte:

“D'acord amb allò que s'indica a l'Ordre de 7 d'abril de 1994, segons la qual es fixen normes d'ordenació de les explotacions porcines, avícoles, cunícoles i bovines, els elements del sistema d'emmagatzematge de fems i purins han d'estar construïts amb materials i formes que garanteixin la seva estanquitat. En conseqüència, el sistema de recollida i emmagatzematge de fems i purins ha d'evitar l'entrada (aigües d'escolament, aigües freàtiques, etc.) i la sortida (purins, lixiviats, etc.) de líquids del dipòsit. En el cas de les basses exteriors, poden ser d'obra (formigó), impermeabilitzades amb làmina plàstica o qualsevol altre sistema, de manera que es garanteixi el segellat i la impermeabilització total del dipòsit. En cas d'utilitzar-se materials plàstics, és convenient seguir les recomanacions per a la construcció de basses de purins del Departament de Medi Ambient i Habitatge i les recomanacions per a la construcció de basses: emmagatzematge de purins i altres líquids orgànics de l'Agència de Residus de Catalunya.”
Ja sé que no és tan senzill com sembla: el sector porcí és un dels motors principals de l'economia catalana i el Segrià, Osona i la Noguera són les comarques catalanes amb més cens. Però fa molts anys que s’hi dóna tombs, que el tema no se soluciona i ara ja fa temps que no tenim un govern de CiU. A qui donarem la culpa? Les grans plantes de purins són un bon invent tecnològic útil només per legalitzar granges que no poden donar sortida als seus excedents.

I jo, carallot de mi, que em pensava que els d’Iniciativa-Verds tindrien més sensibilitat pel medi ambient!

1 de juny de 2007

Pactes imprescindibles

Avui tinc ganes d’escriure un post en clau estrictament local. Prendré com a base de la meva reflexió en veu alta els resultats electorals del passat diumenge al meu poble: Rosselló (Segrià - Lleida). El cas és força interessant. Unió (CiU) fa dotze anys que governa al municipi amb el mateix alcalde i amb majoria absoluta durant les dues darreres legislatures. Nou regidors formaven el Consistori: 6 de CiU, 2 del PSC i 1 d’ERC. Aquest poblet del Segrià, a només 9 km de Lleida, ha fet –com tants d’altres- un canvi espectacular; això es nota especialment en l’increment del padró d’habitants: uns 2700 aproximadament hores d’ara. Aquesta dada, simple per ella mateixa, té moltes causes i diverses conseqüències: una d’elles –pel cas que ens ocupa- és que ara hi haurà 11 regidors a l’Ajuntament.




La composició del Consistori farà el proper dia 16 de juny un canvi espectacular i curiosament significatiu; observem la fitxa:

ELECTORS: 1852
PARTICIPACIÓ: 1205 65,06 % (71,46 % l’any 2003)
ABSTENCIÓ: 647 34,94 % (28,54 % l’any 2003)
VOTS EN BLANC: 24 1,99 %
VOTS NULS: 13 1,08 %

VOTS A CANDIDATURES I REGIDORS OBTINGUTS:
(entre parèntesi les dades de 2003)

ERC-AM 335* (176) 28,10 % (15,8 %) 3 regidors (1)
IpR-EPM 334 (0) 28,02 % (0 %) 3 regidors (0)
CiU 302 (698) 25,34 % (62,66 %) 3 regidors (6)
PSC-PM 178 (221) 14,93 % (19,84 %) 2 regidors (2)
PP 19 (0) 1,59 % (0) 0 regidors (0)
*un d’ells impugnat per ICV

Algunes reflexions

En primer lloc, he de constatar que CiU ha ensopegat de valent i ha perdut les eleccions municipals per primer cop des de l’any 1987. Vist així, és com el desgast natural d’unes sigles que fa 20 anys que governen aquesta població lleidatana. El recanvi del cap de llista (els darrers 12 anys ha estat una altra persona) i la renovació de l’equip que conformava la candidatura no ha merescut la confiança de la ciutadania com per encomanar-li que tornés a tenir responsabilitats de govern; almenys no en solitari. La campanya electoral fou, des del meu punt de vista, francament tímida i, a més, l’equip de govern no va saber rendibilitzar adequadament la seva gestió i el seu projecte per falta d’una política comunicativa eficaç durant la campanya i durant la legislatura. D’altra banda, cal admetre una certa descoordinació entre els responsables polítics i un desgast inevitable a causa de la implementació del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM), que tants diners ha aportat a les butxaques de molts habitants d’aquest municipi i que ha deixat perfilada la planificació ordenada del seu creixement.

En segon lloc, voldria felicitar la candidatura que va encapçalar Raül Morlans, Iniciativa per Rosselló, qui, juntament amb 7 joves i 5 més, van assolir uns resultats francament inesperats. Penso que mai no es van acabar de creure que el seu lema de campanya “Tu pots canviar les coses” prendria cos com ho ha fet. El seu empat amb el candidat republicà –que entrava a la cursa com a preferit- ha originat més d’un maldecap en totes dues formacions. La campanya del candidat d’ERC va ser contundent, visual, professional. El debat celebrat entre els candidats reals (el del PP encara no ha tret el cap) va ser guanyat clarament per aquest alcaldable d’Esquerra. Però només comptarà amb 3 regidors; igual que IpR, igual que CiU. El PSC no solament no ha fet un tercer regidor sinó que tot just ha mantingut els dos que tenia i no ha aconseguit treure partit d’haver estat el primer partit de l’oposició ja que sempre va estar a cavall del paper del regidor d’ERC, que és qui més marcava la política del govern municipal.

Ara a pactar i a governar
Dit això, vull deixar constància que la majoria dels acords que es van prendre en les sessions plenàries de la legislatura finiquitada ho eren per unanimitat i que “el rodet” de la majoria es va aplicar en comptadíssimes ocasions. I és de justícia fer públic que el tracte personal entre els nostres representants va ser sempre correctíssim i ja el voldria jo en altres institucions. Senzillament, cadascú exercia el rol que li tocava d’acord amb el que representava o pel que era de la seva competència.

Ara algú haurà de fer d’alcalde i assumir el paper de portar la iniciativa (a la millor, mai més ben dit!). No són poques les dosis de generositat que els cal als negociadors del pacte indefugible per tancar un acord beneficiós per al poble i per a la seva gent, principal aspecte a tenir en compte per sobre de les estratègies partidistes i les tàctiques personals. Cal deixar de mirar enrere, tenir mires elevades, oblidar comentaris insultants cap als candidats que la campanya electoral va fer públics en excés i admetre que les persones tenim punts de vista diferents.

La ciutadania s’ha pronunciat i ha deixat sobre la taula un grapat de vots que ha distribuït de forma bastant significativa: 3+3+3+2, a la millor perquè sigui possible donar cos a un projecte mancomunat.

A veure què faran!