L'Estatut i el Tribunal

Llegeixo en un diari digital: “El ple que ha de votar el recurs del PP contra l’Estatut podria tenir finalment una majoria conservadora”. O sigui que l’Estatut català vigent pot patir una nova retallada i quedar en un simple vademècum per a la gestió de Catalunya. No m’ha acabat d’agradar mai això d’haver d’assolir l’equilibri de forces dins el TC perquè la qüestió no hauria de ser quin sector hi té més pes sinó que dirimeixin justament allò que els arriba.

Tampoc no m’agrada que triguin tant a pronunciar-se. Si és constitucional, que ho diguin i a passar full d’aquest episodi; en canvi, si no ho és... doncs no podrem passar full i tindrem batussa sociopolítica per dies. Però que ens ho diguin també. I no per una qüestió de filies i de fòbies de les essències constitucionals sinó perquè s’ajusti o no a l’ordenament jurídic vigent. Cosa, d’altra banda, que se suposa que ja es va fer abans d’elevar el text al Parlament i al Congrés dels Diputats.

Potser té raó Maragall que ens hem posat en un embolic. Llàstima. Ara ja és massa tard. I la simbiosi Catalunya – Espanya no deixa de grinyolar perquè el PP i el PSOE juguen a l’estira i arronsa. I la política catalana bull per tots els costats, encara que no ho sembli.

Populisme ZP

S’acosten eleccions. No toquen fins al març però tornem a trobar-nos en plena campanya electoral si és que mai hem deixat d’estar-hi. Serà dur, això. Molt dur d’aguantar, vull dir. Mig any de promeses, xecs-regal, subvencions, ajuts i un empatx d’electoralisme governamental. El que em preocupa és que surten els o les ministres de torn i fan l’anunci de la darrera ocurrència com si es dignessin fer-nos un favor i els diners fossin seus. No som nosaltres els que aportem recursos a l’estat amb els impostos?

El populisme del president ZP genera més desigualtat de la que pretén corregir. Amb la seva política bonista diu que fa polítiques socials i destina els diners públics a col·lectius determinats però amb data de caducitat. Deu pensar que aleshores ja hauran votat i qui dia passa any empeny. Una actitud clarament clientelar, que deixa fora molta gent que també té les seves necessitats.

Com a exemple tenim l’actitud de la ministra Chacón. Llença una proclama, amb l’aval d’en ZP, matisada pel críptic Solbes i criticada pel també socialista conseller d’economia Castells però ella es limita a enviar una carta al diari pro-socialista El País perquè no li va agradar un article en què el rotatiu treia ferro a l’assumpte dels ajuts pel lloguer dels habitatges perquè plagiava la seva antecessora, la famosa Trujillo M-30. La nominada propera cap de llista pel PSC a les eleccions generals bé deu saber, d’altra banda, que el seu “kínder ministerial” envaeix competències de la Generalitat i que aquí ja existeix això que ella promet.

Espero que les anunciades turbulències econòmiques no facin inviable la necessària ortodòxia financera per la qual hauria d’optar un govern que vulgui ser seriós. De moment, hauré de continuar pagant sense cap ajut la meva hipoteca, el dentista de la meva butxaca i, com que ja no tinc fills petits, tampoc no em podré acollir al baby-xec de 2500 euros. A “pencar”, a pagar i a callar, com sempre hem fet les classes mitjanes i les famílies normals i corrents d’aquest país!

L'home del temps

Aquesta setmana la predicció meteorològica d’un dels “homes del temps” ha sofert una desviació considerable i ha contribuït a alimentar l’imaginari popular que “no ho endevinen mai”. En un país on portem mesos que gairebé res no rutlla com caldria, tot es perdona menys una errada en l’explicació del temps de l’endemà. Em fan gràcia alguns programes de ràdio que et donen l’oportunitat de preguntar a un meteoròleg quin temps farà en un poblet concret el dia de la boda d’un amic o familiar a vint dies vista. Com voleu que ho endevinin?

Comencem per acceptar que predir el temps a Catalunya no és precisament fàcil a causa de la peculiar orografia i altres múltiples factors que hi influeixen. Però el que a mi m’agrada destacar és la manera que tenen tots ells d’explicar-se i la capacitat de trobar expressions singulars per fer-se entendre: bancs de boirina, plugim esmicolat, marejol amb àrees de maror... Tot un model pedagògic, vaja!

Rodríguez Picó, Tomàs Molina, Francesc Mauri... han esdevingut comunicadors de notícies contradictòries en paral·lel: n’hi ha que esperen que plogui just en el mateix moment que uns altres desitgen un dia assolellat. No ho tenen fàcil però són la cara (o la veu) més esperada dels informatius. Molt més esperats que les declaracions i contradeclaracions dels polítics. Malgrat que algun cop l’erren. Com tu i com jo.

Mestres

El periodista Lluís Foix dedica un escrit d’homenatge als mestres en el seu blog del dia 6 (La Vanguàrdia digital). El titula “Reivindicación del maestro”. Com que no és gaire fàcil trobar avaladors de la feina de mestre, he cregut oportú donar-li les gràcies des d’aquí i animar-vos a llegir l’article. Al país veí, és el mateix president de la República qui s’ha adreçat al professorat per carta i ha posat fil a l’agulla per mirar de millorar les mancances del sistema.

Tornar a la feina

Any rere any, en aquests primers dies de setembre és costum general queixar-se del fet d’haver de reprendre el ritme de vida habitual, bé sigui perquè molta gent torna a la feina o bé perquè les escoles i universitats són a punt d’estrenar un nou curs. Donats com som a etiquetar-ho tot, al conjunt de factors físics i mentals que intervenen en la tornada al treball ordinari se’ls anomena síndrome post vacacional. Ben mirat, a la millor es tracta d’un mite i no cal donar-hi gaires tombs.


Si som dels que des de fa uns dies notem manca de son, nerviosisme, angoixa, o mal humor potser el que hauríem de fer és repensar la nostra manera d’ocupar el temps d’oci i la nostra actitud davant el camp professional del qual formem part. El setembre, des d’aquest punt de vista és una bona ocasió per treure la pols d’aquells bons propòsits que vàrem fer per cap d’any. Altres, en canvi, estan desitjant recuperar la seva rutina, ja que la seva temporada de vacances és molt llarga o perquè simplement ja tenen ganes de retrobar-se amb els companys de feina. I, si som dels que no hem pogut o volgut tenir vacances, també la tornada a la “normalitat” és per a ells una bona notícia: els tallers estaran oberts, les botigues ja no faran les rebaixes de les rebaixes, els fills estaran unes hores en els seus respectius centres educatius, no hi haurà turistes mal vestits fent fotos a tort i a dret... i, fins i tot, potser funcionaran raonablement els serveis públics i tot!

Hi ha psicòlegs que opinen que les persones més propenses a aquest trastorn són les que no es troben a gust en el seu lloc de treball o tenen una baixa autoestima. Per contra, els optimistes i els realistes saben descobrir en l’activitat de retorn a la vida laboral una nova oportunitat de donar al treball professional el seu valor. Tot plegat, si ens preocupem tant deu ser perquè estem massa pendents de nosaltres mateixos.