Debat bipartidista PSOE-PP

Ahir es va celebrar un esperat cara a cara entre els dos presidenciables al govern d’Espanya. Trobem titulars per a tos els gustos. Tria i remena. Queda clar, però, que Catalunya és per a ells solament un cistell de vots necessaris per als seus interessos.

Zapatero va guanyar per la mínima un cara a cara molt qüestionat per la resta de formacions
3cat24.cat

El president guanya per punts el debat amb el candidat del PP
El Periódico

Duran dóna un "empat contra Catalunya" en el debat Zapatero-Rajoy
El Singular digital

Victoria a los puntos de Zapatero
Un sondeo de Metroscopia para EL PAÍS otorga la victoria al presidente del Gobierno aunque por un estrecho margen: 46% frente a 42%
El País

13 millones siguieron el debate cuya victoria se atribuyen PSOE y PP
La Vanguardia

Rajoy consigue una victoria contundente sobre ZP
Periodista digital

CiU, ERC i ICV consideren que el debat no va aportar solucions per Catalunya
Vilaweb

Res de nou en un debat crispat
Zapatero guanya als punts Rajoy, entestat a dur la contra en immigració, ETA i Catalunya
El Punt digital

En un debate apasionante, Rajoy descubre las mentiras de Zapatero
Anàlisis digital

El debate más vibrante e igualado de la historia de la democracia
Un Rajoy siempre al ataque obliga a Zapatero a escudarse en el pasado
El Mundo

Fapel XXV

Ahir dissabte, la Federació d’associacions de pares d’escoles lliures de Catalunya (FAPEL) va celebrar un congrés amb motiu del seu 25è aniversari. El tema central de la jornada no podia ser més encertat: L’educació a Catalunya ara: La llei catalana d’educació. Perspectives de futur. El conseller d’Educació, Ernest Maragall fou el ponent més matiner i va defensar que la futura llei haurà de ser un instrument facilitador dels canvis necessaris que l’educació del nostre país necessita i poder assolir l’equitat però també l’excel·lència. En un altre moment de la seva intervenció es va comprometre a comptar més amb els pares a l’hora d’endegar projectes i programes educatius que toquen aspectes en els quals les famílies hi tenen molt a dir. En general, les paraules del conseller em van semblar calculadament matisades, com sol passar quan estem en campanya electoral.

De la resta d’intervencions i ponències, em quedo amb la taula rodona que aplegava representants de tots els partits polítics (menys el d’ERC, la cadira del qual va restar a l’espera tota l’estona) perquè deixà entreveure com vindrà al món la futura llei quan comenci el preceptiu tràmit parlamentari. El Pacte Nacional per l’educació, firmat el 2006, és l’antecedent de referència obligada perquè seria absurd no tenir en compte les hores i hores de feina feta per arribar, amb cessions per totes bandes, a un consens imprescindible com el que es va assolir.

La premsa, per la seva banda, ha fet la seva pròpia lectura dels fets :

Maragall, abucheado por padres de alumnos de la privada
EL PAÍS - 17/02/2008

Maragall afirma que les quotes voluntàries de l'escola concertada desapareixeran progressivament
EL PERIODICO.CAT - 16/02/2008

Xiulets al conseller
EL PUNT DIGITAL - 17/02/2008

El fet que el conseller Maragall amenacés amb abandonar la sala a causa d’una tímida manifestació de desacord per una part dels assistents quan va defensar que alguns programes de salut promoguts pel seu departament no pretenen adoctrinar, no va passar d’una simple anècdota i penso que no mereix més consideració. Els mitjans de comunicació tenien molts altres punts d’interès a destacar malgrat que, des de la seva manera d’entendre la informació, no els facilitessin titulars cridaners. Un dia he d’escriure alguna cosa sobre aquesta barreja actual entre informació i opinió. O, millor encara: algun dels meus alumnes de batxillerat podria basar-hi el seu treball de recerca.

FAPEL és una federació que agrupa AMPA's de nombroses escoles catalanes d’iniciativa social i una de les seves finalitats és promoure i defensar la llibertat d’ensenyament i el dret prioritari dels pares a triar l’escola que desitgin per als seus fills. Antoni Arasanz n’és el president.

Els bisbes no s’arronsen

Com cada vegada que les urnes esperen la nostra participació amb motiu d’unes eleccions, els bisbes solen fer pública una nota animant els catòlics en particular i la ciutadania en general a exercir el dret de votar de forma reflexiva i a consciència. És clar que hi ha moltes maneres de dir les coses. Aquest cop, monsenyor Martínez Camino, portaveu de la Conferència episcopal espanyola (CEE) ha estat blanc de tota mena de crítiques pel document amb què es fan públics alguns criteris morals a tenir en compte a l’hora de triar l’opció política a la qual fer confiança el proper dia 9 de març.

A mi particularment no m’ha agradat que el document faci referència al delicat tema del terrorisme. Crec que el punt vuitè era innecessari. Els ciutadans, catòlics o no, ja decidirem lliurement què fer amb el nostre possible vot. El que tampoc no m’ha agradat és la reacció desproporcionada de la direcció socialista i de la vicepresidenta del govern. Ja es veu que els costa d’assumir la llibertat d’expressió dels qui no pensen com ells i que, si poguessin, eliminarien la llibertat religiosa a què tenim dret. L’Església té tot el dret del món a expressar públicament la seva opinió com qualsevol altra institució. De fet, no he llegit en cap dels punts del text de la CEE que s’imposi als governants l’obligació de sotmetre’s als criteris de la moral catòlica, com de vegades l’opinió publicada ens vol fer entendre.

Alguns dirigents pensen que la democràcia consisteix a donar-los la raó només a ells, sobretot si pertanyen als autoanomenats progressistes. Són polítics que no creuen en la vitalitat de la societat i als quals potser els estem delegant massa poder. Cada dia em desperto amb una nova oferta de supermercat i he trobat immoral que el president Zapatero ens prometi 400 euros si surt elegit. Això és una cacicada en tota regla! M’estalvio ara l’enumeració dels altres vals-obsequi a canvi de vots. I si miro a l’altra banda em trobo amb un PP al qual no importa utilitzar com a arma electoral la delicada qüestió de la llengua a l’ensenyament. O la seva visió catastrofista de l’economia. Déu meu! Quina democràcia és aquesta?

Tindrem una campanya on es posin temes seriosos a sobre la taula tractats seriosament? No us sembla interessant que els nostres polítics siguin creïbles? Alguns ho intenten però els dos grans volen menystenir-los malgrat que m’agradaria força que el que guanyi ho faci per poc i hagi de necessitar pactar amb els que representen una tercera via, molt més centrada i eficaç. En fi, ja falta menys!