20 de maig de 2009

Mig segle d'educació diferenciada a Lleida

He llegit al diari Segre un article en què l’autor es qüestionava l’opció per l’educació mixta o per la diferenciada i em sorprèn que s’insisteixi a evitar que l’imaginari col·lectiu superi la comparació d’aquest model educatiu amb l’educació separada de l’època franquista. L’opció per aplegar a les mateixes aules els nens i les nenes per tal que assolissin una igualtat real va ser una decisió encertada en aquell moment històric malgrat que aquell objectiu és encara un repte en l’actualitat. No qüestiono aquest model que és el que està generalitzat al nostre país. Però trobo una frivolitat titllar de centres de “dubtosa eficàcia pedagògica” els qui opten pel model que a la nostra ciutat ofereixen Terraferma i Arabell des de fa gairebé mig segle i una falta de respecte a les persones que s’hi ha graduat o que hi exerceixen la seva professió.

Convé aclarir un cop més que entendre que la separació educativa per sexe és discriminatòria és fruit d’una postura ideològica, una simplificació reduccionista de la realitat, que es dóna quan es confon igualtat amb uniformitat i s’ignora que la diversitat és allò propi de la naturalesa, de les persones i de la societat, que és diversa, plural, lliure. A més de desconèixer els tractats internacionals en aquesta matèria, és clar. Una educació discriminatòria seria aquella que separés nois i noies per impartir-los una formació diferent que els limités a unes preconcebudes funcions socials. Una escola segregada era aquella que ensenyava costura a les noies i matemàtiques als nois. Però actualment les escoles d’educació diferenciada són centres que busquen l’excel·lència, escoles que permeten que les noies i els nois potenciïn al màxim les seves possibilitats de formació intel·lectual, obrint la porta de la realització professional i personal a tots dos sexes igualment.

El model d’educació mixta és alternatiu al de l’educació diferenciada, no antagònic. Voler fer veure que ens trobem davant d’una dicotomia és un prejudici ideològic de part. No conec quins són els fonaments incontestables que avalen que l’ensenyament mixt sigui l’únic que garanteix la igualtat d’oportunitats. De fet, ni tan sols és l’únic que assegura el principi de la coeducació i convé recordar que l’escola o l’institut no és l’únic espai de socialització mixta ja que nois i noies passen un 20 % del seu temps a l’aula i el 80 % restant a casa seva o amb les seves amistats. No es troben, doncs, en cap bombolla. Dit d’una altra manera, si “coeducar” significa ‘no establir relacions de poder que supeditin un sexe a l’altre, sinó que incorpori en igualtat de condicions les realitats i la història de les dones i dels homes per educar en la igualtat des de la diferència’, no veig enlloc l’afany a evitar que unes i altres estiguin unes hores separats per intentar de trobar un enfocament educatiu el més personalitzat possible.

En un moment de preocupació per les persistents dades de fracàs escolar (28,4 % a Catalunya), els detractors d’aquest sistema que educa separadament les noies i els nois haurien de quedar-se tranquils perquè el seu índex de fracàs no arriba al 4 %. I no aprofundiré en l’àmbit dels resultats perquè se’m retraurà el perfil sociològic de l’alumnat escolaritzat en aquestes escoles, sense, de fet, conèixer-lo bé. És l’etiqueta fàcil de l’elitisme educatiu, que té bona premsa però que no se sosté quan es coneix la pluralitat de famílies que hi porten els seus fills i les seves filles. Excloure –com voldrien alguns sindicats i alguns partits polítics- aquest tipus de centres del sistema de concert afectaria principalment a les famílies amb menys recursos, que veurien limitada per motius econòmics la possibilitat d’elegir lliurement aquest model educatiu si és el que desitgen per a les seves filles i fills.

Aposto per la supressió dels dogmatismes en educació i acceptar que l’autonomia de centres tan demanada passa també per procurar no encotillar els seus dissenys pedagògics a priori. Una societat com la nostra, que vol ser tan avançada en tants aspectes, hauria d’assumir la possibilitat que coexisteixin enfocaments alternatius com el que ens ocupa i que està creixent amb força a tot el món en països, cultures i realitats polítiques molt diverses; i el que és més significatiu: a l’escola pública en especial.

15 de maig de 2009

Una altra vaga a la pública!

Cinc sindicats del sector públic de l'ensenyament han convocat per al dimecres 10 de juny una altra vaga general. És la tercera d’aquest curs.

Rosa Cañadell, la portaveu del sindicat majoritari, ha explicat que la "gravetat de l'ofensiva contra l'escola pública" els ha dut a convocar aquesta protesta tot i ser conscients que el tram final de les classes no és "un bon moment". Ja es veu que l’acord dels grups parlamentaris CiU, PSC i ERC (i els d’ICV en molts apartats) no significa gran cosa per a ells. Ens trobem, doncs, davant d’una deslegitimació dels representants del poble? No han fet els deures? O potser el que no han fet és el dictat que estan acostumats a pronunciar alguns sindicats?

Arribar a un text consensuat amb tants grups és un èxit del sistema democràtic i ens n’hauríem d’alegrar. A mi tampoc no m’agraden alguns punts del projecte de llei però entenc que no es pot fer servir l’estratègia de “jo guanyo, tu perds” sinó la de cedir en alguns aspectes perquè el sistema i els alumnes del nostre país hi surtin guanyant. No acabo d’entendre aquest enrocament sindical tan propi d’altres temps. O potser sí que l’entenc. El meu parer és que si una llei no pot canviar res o només pot satisfer les aspiracions d’un sector, millor no tramitar-la.

Una altra vaga alimenta una dinàmica catastrofista que acabarà tenint un efecte no desitjat contra l’escola pública precisament, que és la que aquests sindicats afirmen defensar.

Avaluar i aprendre: un únic procés | Neus Sanmartí Puig

Ressenya publicada inicialment a: https://impulseducacio.org/2020/10/07/avaluar-i-aprendre-un-unic-proces/ Per Jordi Viladrosa i Clua | 1 oc...