Alícia Sánchez-Camacho ha estat designada aquest matí candidata del seu partit, el PP, a la Generalitat de Catalunya. Per celebrar-ho, una de les perles mediàtiques del dia ha estat la dèria anticatalà a la qual ens tenen més que acostumats: "No podem permetre que el català sigui la llengua vehicular dels nostres fills a les escoles", ha dit. La líder dels populars ha afirmat que el PP aporta la "sensatesa i la maduresa que necessita Catalunya". L’afirmació anterior, senyora Camacho, ni és sensata ni és madura. Aquesta història és més vella que l’anar a peu i si és utilitzada una vegada i una altra és perquè en el fons els dóna cert rèdit electoral a les Espanyes. Rajoy diu que amb aquesta aposta estan a favor de la llibertat de la gent. Per favor! Per què juguen a confondre el personal? Quatre frases dites en un moment d’autoeufòria mitinera, aixecant una mica la veu malgrat que la megafonia ho fa innecessari, i cap a casa, que el foc ja està encès.
Com diu un encertat editorial de La Vanguàrdia, aquestes manifestacions fortuïtes, afecten els sentiments de moltes persones catalanes i contribueixen a barrejar les coses. La política lingüística de la Generalitat ha rebut els avals continuats de la societat catalana. En temps del president Pujol i ara.
Senyora Camacho, expliqui’m les raons pedagògiques i sociolingüístiques que avalen el seu posicionament i expliqui’m també per què s’entesten a no voler acceptar l’ordenament jurídic vigent i les sentències dels tribunals que ja han deixat força clara aquesta qüestió des de fa temps.
