Portem molt temps, massa, que no hi ha manera de trobar un titular positiu a les portades dels diaris. L’obsessió per fer notar que els que no són de la meva corda són uns corruptes es va estenent com una taca d’oli. L’interès a desacreditar els nostres polítics i, per extensió, les institucions democràtiques del país sembla no tenir fi. Les declaracions i contradeclaracions d’uns i altres, les dimissions forçades, els cops de porta a l’abandonar la pròpia nau, el joc brut no fan altra cosa que debilitar la democràcia i donar ales a comportaments populistes que, en el fons, no són res més que tàctiques calculades per alguns equips de persones que van preparant la cursa electoral al Parlament, a l’Ajuntament o al Barça. El bé comú ha lliurat la seva ànima a un grapat de servidors de la cosa pública altament ineficaços, els quals emmascaren la bona gestió de desenes i desenes de persones que malden per servir els seus conciutadans a peu d’obra, amb honestedat i convicció responsable. Al final, sempre acabem sentint l’expressió que els polítics tots són iguals, en un exercici de confessió pública d’un sentiment interior que, moltes vegades, és una mena de catarsi justificadora de la pròpia comoditat per veure-les passar sense actuar. I, a més a més, tots sabem que l’afirmació no és certa.
Un dels problemes que patim és, al meu entendre, que ens entretenen mentre va passant el temps i es van perdent oportunitats. Els uns ens volen fer creure que amb la independència tot serà diferent. Els altres ens enganyen cada dia maquillant l’escàndol de les conseqüències de l’atur que ja és del 17% a Catalunya o pactant in extremis els pressupostos de l’Estat amb el PNB i CC (amb el suport obvi dels socialistes catalans) en un dels moments en què la credibilitat del president del govern espanyol és ínfima. Els de la dreta més anticatalana van portant al Constitucional cada llei important que aprovem al nostre Parlament i els autoanomenats ecosocialistes segueixen ancorats en les seves trinxeres ideològiques subvencionades a causa de la seva participació circumstancial en el poder. No em puc deixar el principal partit de l’oposició que va maldant per fer creïble un projecte alternatiu seriós, tot mirant de no caure en els paranys que aniran en augment a mida que passin els dies. Força complicat, francament.
Josep A. Duran deia fa un mes en una conferència pronunciada al Cercle Financer de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, que “la tasca prioritària de la política ha de ser restaurar la confiança dels mercats i de la societat” la qual cosa comporta “revisar errors comesos i fer ús de la creativitat per inventar noves solucions”. El portaveu de CiU al Congrés dels Diputats afegia també que la crisi que patim ho és també perquè “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats” i que “necessitem millorar la nostra competitivitat”. És en aquesta línia que cal treballar i no en debats oportunistes com el de la innecessària modificació de la llei de l’avortament amb el qual el govern pretén distreure l’opinió pública i guanyar adeptes per l’esquerra a la seva causa en un exercici d’irresponsabilitat al qual fins i tot destacades veus de les seves pròpies files no volen donar suport. En aquestes proclames és on treu el cap el “zapaterisme” més radical, aquell que de mica en mica dinamita els puntals de la societat i que pot acabar portant el barco a la deriva perquè el seu capità ha perdut el nord si és que l’ha tingut alguna vegada.
