6 de novembre de 2009

Amb crucifix o sense

ERC-ICV-IU acaba d’entrar al Congrés dels Diputats una proposició no de llei perquè siguin retirats els crucifixos de les escoles públiques. El portaveu d’Esquerra, Joan Ridao, reclama que el govern "doni immediatament directrius als centres educatius perquè es garanteixi la plena laïcitat i la neutralitat religiosa". La recent sentència del Tribunal d’Estrasburg, a causa d’una polèmica que es va iniciar a Itàlia, ha donat ales als republicans i als ecosocialistes. Fora crucifixos! Suposo que després serà el torn de les obres d’art de temàtica religiosa exposades als museus públics del país. Fora també! La religió, diuen, és per a l’àmbit privat. Fora religió! Que es preparin els futbolistes que fan el senyal de la creu al sortir al camp: on van pel món fent aquests signes davant de les càmeres? Fora futbolistes cristians! I les creus de terme dels municipis que en tenen? Fora creus! Ep!, un dubte que em passa pel cap, però: què fem amb els musulmans i les seves maneres de manifestar externament que professen la seva religió? Silenci. “El tema és diferent”, diran. Es veu que aquesta qüestió està fora de l’agenda política. No toca parlar-ne! Au, passem full. Ai, Déu meu, com costa d’entendre que la laïcitat –que no laïcisme- no és només posar menjars respectuosos amb el Ramadà a les escoles o celebrar la festivitat celta de Halloween! De cop i volta, es veu que hem de donar per superada la paraula tolerància, que compta amb gairebé 7 milions de resultats al buscador d’Internet més popular, i es veu també que caldrà oblidar allò del respecte als símbols i manifestacions religioses. Res de res: al calaix tancat amb clau!

La sensació que tinc és que hi ha fòbies profundes que surten a la primera ocasió que troben. Estic d’acord a separar l’àmbit religiós del civil i que cap confessió religiosa tingui privilegis però certes manifestacions tradicionals o culturals formen part de l’exercici lliure de la capacitat humana de prendre decisions pacífiques, com ho és que no em canviaré el nom (de pila) pel fet que es trobi al santoral catòlic i que continuaré celebrant tant el vessant religiós com el civil de Sant Jordi el dia 23 d’abril. No podria entendre que hagi de celebrar-ho separadament perquè tots dos aspectes conformen la meva identitat. La presència d’un crucifix no implica l’adhesió pública al catolicisme i fins i tot el líder del principal partit de centre-esquerra italià, Pier Luigi Bersani, també s’ha mostrat contrari a la decisió d’Estrasburg ja que "una antiga tradició com la del crucifix no pot ser considerada ofensiva per ningú". Per als nostres prohoms de la res publica dos mil anys de civilització no han de significar res. Confonen el significat civil, històric i cultural del crucifix amb el seu altre significat, el religiós, que és el que adquireix en un lloc de culte, no en una aula. Fins i tot, fa un parell d’anys, la British Airways va haver de modificar les seves normes quan l’hostessa Nadia Eweida va saber defensar el seu dret a portar penjat al coll un crucifix per coherència amb les seves creences. A casa nostra tot és diferent.

No és absurd tot plegat? És aquesta la prioritat que han de tenir els polítics? Deu ser (“deu”sense accent, eh?; a veure si prohibirem aquesta forma verbal ara!) que no sóc sensible als requeriments de la laïcitat entesa a la republicana. A mi em sembla que la urgència política rau a fer possible d’una vegada la modernització dels jutjats, a trobar solucions a la recessió econòmica punyent, eradicar la corrupció, controlar el dèficit públic, millorar la productivitat de les empreses i la recerca científica, etc. Serà que no hi entenc, jo; o que no sóc “progre”! Perdre el temps d’aquesta manera sí que és una creu, Senyor!

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...