26 d’agost de 2012

Desinformació per la sentència del Suprem


El passat dia 22 d’agost, l’agència de notícies Europa Press publicava que “La Sala Tercera del Tribunal Suprem (TS) ha donat la raó a la Junta d’Andalusia i a l’últim Govern de Cantàbria que varen negar el concert a dos col·legis que imparteixen educació diferenciada per sexe [...]” La notícia narra el contingut de les dues sentències, els arguments jurídics i explica també el vot particular d’un dels magistrats. Fins aquí, tot correcte. És a partir d’aquest moment quan molts mitjans de comunicació repliquen aquesta informació tot fent servir un dels subgèneres periodístics més coneguts: el de la notícia. Aquest tipus d’escrit sol respondre a sis preguntes bàsiques: qui?, què?, quan?, on?, com? i per què? i el lògic és que no contingui opinions personals de l’autor.

El que passa és que cada mitjà de comunicació té el seu públic i el seu amo; això és, que cadascú serveix la mateixa notícia amb matisos diferents no sempre sense segones intencions. Per exemple, a ningú no li crida l’atenció que El País parli de “segregació sexista” i “subvenció” en comptes d’utilitzar la terminologia del TS: “educació diferenciada” i “concert”. Maneres de fer.
El diari Segre, el primer de la capital del Segrià, planta la notícia en portada el dia 23. En portada!! I com solen fer aquests diaris de primer nivell, hi podem llegir: “A Lleida hi ha dos centres amb segregació: Arabell i Terraferma”. La cosa, però, va més enllà a la pàgina 7. Diu el titular: “El Suprem veta que els col·legis sexistes rebin ajudes públiques”. Aquí ho teniu: “centres amb segregació” i “col·legis sexistes”. De tota manera allò que realment ven surt al final: “A Catalunya, hi ha divuit col·legis que segreguen i a Espanya, setanta, molts vinculats a l’Opus Dei [...]”. Ara apuntem bé; és aquí on volíem arribar. És la por d’alguns demòcrates a la llibertat el que està en joc. I com que atacar l’Opus Dei, ni que sigui subliminalment,  surt gratis i entra bé, doncs es diu i avall que fa baixada! Si jo fos el director d’aquestes escoles “segregaria” aquest periòdic d’entre les publicacions a les quals se sol subscriure un centre docent. I tan amics! Una despesa menys, que en temps de crisi sempre és un encert.  

Per si hi faltava algú, alguns professionals de la política han vist que això els donava una oportunitat de dir-hi la seva i, lògicament, n’hem sentit de tots colors perquè han posat en funcionament la seva manera d’entendre la retòrica. És la seva feina. Tampoc no hi ha hagut sorpreses tret del presumpte líder del PSC, en Pere Navarro, que portava també en això els papers mullats i corria a fer declaracions sense que li haguessin passat un mínim de dossier informatiu sobre el tema. I darrere d’ells, hi hem anat posant la cullerada desenes de persones, federacions de pares (i mares, és clar), opinadors, etc. a través de les múltiples xarxes socials i altres mitjans.

Sense entrar a comentar el  nucli de la sentència sobre aquesta qüestió recurrent, més ideològica que pedagògica, em volia centrar en l’ús dels mots per part de certs periodistes (alguns d’ells deuen són becaris de la generació google) a l’hora de redactar la seva pròpia notícia per al seu mitjà. Analitzeu els mots clau utilitzats i, si algú té paciència i ganes, que vagi llegint quin sentit els han anat donant segons el perfil de la seva publicació. Em refereixo a les expressions: sexista, discriminació, ensenyament diferenciat, escoles d’elit, concert educatiu, subvenció, segregar, separar... Només cal agafar aquests mots, combinar-los amb d’altres i fer una frase que soni bé i que sembli certa. I ja està. A més a més, si el diari és un dels digitals, només cal llegir a sota els comentaris que hi afegim els lectors i veureu com la democratització de l’opinió no professional converteix cada notícia en una intoxicació informativa de la qual cal aprendre a protegir-se més que de les MTS.

Molta sort!

8 d’agost de 2012

Fer front a la crisi econòmica


De mica en mica, l’anomenada crisi econòmica gestionada amb poc encert pels mercats i la classe política va mutant en una crisi social que traspua per les escletxes de les institucions i estructures de la societat deixant indefenses les persones més vulnerables. Les polítiques de retallades sense alternatives clares minen la poca confiança que tenim amb els nostres representants i la credibilitat que ens haurien d’inspirar es transforma en malfiança en les institucions i posa en perill la democràcia mateixa. El govern del Regne d’Espanya no té clara en aquests moments ni la seva missió, ni la seva visió ni els valors que cal protegir o conrear. Tot un panorama!

La falta de pedagogia o de retòrica clàssica per part de la majoria dels mitjans de comunicació i de qui té l’obligació d’explicar-se va conduint la ciutadania cap a la desafecció política i cap a l’oblit del bé comú. Costa d’entendre per què no es pot deixar caure un banc mal gestionat, per exemple, sense que es pugui exigir responsabilitats als seus directius i, en canvi, es pot deixar morir cada dia desenes de pimes i de llocs de treball que deixen a la picota això que coneixem com a capital humà.

La tendència sol ser donar la culpa als altres i exigir que se’ns respectin els drets adquirits en temps de bonança; un temps en què la falta de perspectiva ètica en els comportaments privats o públics ens ha anat conduint cap al delicat moment en què ens ha tocat viure. Les subvencions minven o desapareixen, la creació exponencial de llocs de treball a les administracions públiques (necessaris o duplicats) ha caigut en picat, les prestacions (molts cops no són drets) escassegen, l’atur és escandalosament elevat i la falta de perspectiva fa que fins i tot els més motivats tinguin moments de pessimisme.

La crisi, a mig termini, tindrà, com altres vegades, el seu contrapunt i la seva traducció en millores concretes en les persones i en les institucions. Llàstima que massa gent hi deixarà la pell pel camí i que un cop més molts justos pagaran pels pecadors. També la classe mitjana ha quedat difuminada, escurada i amb un marge de maniobra reduït: ja no se li poden tocar més els sous! Queda encara una altra via: la de l’emprenedoria i la de l’aprimament de les estructures de l’estat tot potenciant el massa cops oblidat principi de subsidiarietat. La partitocràcia ha de deixar pas a una administració més simple, àgil i transparent, tot fent possible que els llocs a cobrir siguin ocupats pels més preparats i no pels més “avalats”.

Pel que fa a projectes que es poden dur a terme, són benvingudes notícies com la publicada a anoiadiari.cat: “El Consell Comarcal de l’Anoia i l’Ajuntament de Vilanova del Camí han creat el Club de l’Emprenedor. L'objectiu és ajudar a les persones que volen muntar el seu propi negoci a tenir un espai on trobar els recursos materials necessaris i a convertir-se en un punt de trobada entre emprenedors”. Les iniciatives d’aquest estil són les que aconseguiran que es capgiri l’espiral de destrucció de talent i d’oportunitats i que canviï la manera d’entendre el progrés personal i social. Hores d’ara ja es veu clar que és un error demonitzar els empresaris i que algunes estratègies sindicals han quedat totalment fora de lloc i de segle.

Un dels motors d’aquest canvi han de ser les institucions educatives. En aquesta línia, a partir d’aquest setembre, a tercer d’eso s’impartirà una assignatura relacionada amb l’emprenedoria. Un encert que es queda curt perquè estem parlant d’una matèria optativa de 70 hores anuals que no cursarà tot l’alumnat i perquè només s’ofereix en un curs del sistema educatiu. Aquest dèficit es compensarà en part gràcies a l’acord entre Ensenyament i la Fundació Junior Achievement, entre d’altres, que farà possible anar implementant la cultura emprenedora entre l’alumnat català que formi part de projectes com aquest que fomenten la cultura emprenedora com una competència més.

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...