Estrenem
l’any amb l’anunci de noves apujades en serveis, taxes i tarifes diverses; un
fet que ajuda els apocalíptics a reforçar el seu missatge que tot anirà
malament però que no desil·lusiona els optimistes que creuen que tot plegat és
un cicle estàndard de l’economia. Paral·lelament hi ha organitzacions com Càritas que malgrat no
donar l’abast parlen poc però fan molt perquè la justícia social sigui una
realitat plausible. Aquests darrers són els realistes proactius, els menys
abundants i els més necessaris.
Cada cop més,
les classes mitjanes són víctima de polítiques injustes ja que se les va
ofegant a poc a poc i ja no poden sostenir l’anomenat estat del benestar. També hi ha com un interès malaltís a demonitzar
els empresaris, una etiqueta tan fàcil de posar com difícil de generalitzar si
no es vol caure en actituds populistes i ja toca deixar de caricaturitzar el
funcionariat com si fossin uns ganduls i els únics privilegiats del sistema. Ja
se sap que cap acció per si sola no aportarà la solució a tant desgovern però sempre
hi ha coses a fer com, per exemple, apostar clarament per models de gestió que
prioritzin l’eficàcia i l’eficiència, deixant de presentar el sector públic i
el privat com si fossin una dicotomia insalvable i convertint-los en una sana i
necessària complementarietat. Una altra acció, més escrita que convertida en
realitat, és facilitar decididament l’emprenedoria alhora que s’elimina tota la
burocràcia possible.
Probablement,
hem anat confonent el catàleg de prestacions dels anys de l’estirar més el braç
que la màniga amb drets que ara són insostenibles. Mai no hem estat Suècia! I
no podem deixar de denunciar que no es tracta d’un tema menor que el govern
espanyol degui 8.000 milions d’euros a Catalunya i, per tant, incompleix les
lleis que ell mateix ha aprovat. Si els recursos no arriben és que el model actual
que coneixem com l’estat de les autonomies fa aigua pertot arreu i molts dels
seus governants en culpen els líders polítics catalans per tal d’amagar massa
vegades la seva incompetència a l’hora de fer rendir els recursos que els
proporcionem les comunitats autònomes que més aportem al fons comú. Algunes
d’elles no han estat capaces en trenta anys de generar un teixit productiu que faciliti
el seu autofinançament i la seva competitivitat i segueixen depenent de la
cultura de la subvenció que ja està quedant obsoleta, a banda de ser cada cop
més injusta. Hi ha Comunitats Autònomes que podrien reconvertir-se en
estructures descentralitzades de l’estat la qual cosa ens permetria estalviar
parlaments, una bona pila d’organismes, càrrecs i el cost corresponent. De fet,
la immensa majoria s’ho van trobar sense demanar-ho en aplicació del popular “cafè
per a tots”, no pas perquè en tinguessin necessitat com ja ha quedat a
bastament demostrat.
Altres, en
canvi, tenim una voluntat històrica de seguir la nostra pròpia via i és per
això que seguir formant part d’un estat que ens asfixia econòmicament i que
exerceix el poder amb tanta fatxenderia esdevé un llast que justifica la
voluntat d’exercir el dret a l’autodeterminació a través d’una consulta
democràtica a la ciutadania. Si el resultat és afirmatiu i la sobirania de
Catalunya queda reforçada per la veu del poble, res no fa pensar que no es
pugui arribar a acords de tot tipus amb Espanya. El que ja no se sosté és que
es menystingui els nostres governants, les nostres institucions, el nostre
patrimoni cultural i lingüístic (que Espanya també hauria de sentir com a
propi) i un llarg etcètera d’incongruències. Els polítics espanyols i la caverna mediàtica tenen dificultats
insalvables per entendre’ns i els intel·lectuals que hi podrien ajudar sembla
que estiguin permanentment de vacances. Hem d’admetre que la pedagogia
intentada durant tres dècades ha estat un fracàs tot acceptant que per part
nostra no sempre haurem estat del tot encertats.
No hauria de
ser tan difícil fer possible una cosa tan simple com permetre que la ciutadania
exerceixi el dret democràtic d’expressar-se a les urnes en una consulta o un
referèndum. Tancar-se en banda i, alhora, oferir diàleg és un contrasentit
covard. Un líder polític ho és quan fa possible que l’statu quo pugui ser alterat si les circumstàncies ho requereixen.
L’immobilisme és estèril i frena el progrés de les nacions. Per la seva banda,
el govern català s’ha d’anar acostumant a exercir el seu poder per limitat que
sigui sense haver de justificar contínuament per què ho fa; la qual cosa ha de
ser compatible –això sí- amb una política de comunicació impecable i altament
professional, especialment de cara a les institucions europees i al món sencer.
Em
resisteixo a veure només les dificultats perquè no hi ha mai cap crisi que no
comporti també reptes i oportunitats que hem de saber aprofitar i convertir en
projectes fets realitat. Fer un pas endavant, amb la complicitat de l’Estat o
sense, és legítim i imprescindible. Hi ha massa gent que està patint les
conseqüències de tanta desavinença i ja toca accelerar el pas per anar fent
via, tot treballant el millor possible en cada raconet social, econòmic i
productiu del nostre malmès país mentre ens hi apropem.
Feliç Any
Nou!
