Quan la ciutadania és
convocada a les urnes exerceix el dret polític de sufragi mitjançant el qual
escull els seus representants a les institucions. Fa pocs dies, un article de
la Constitució espanyola que havia passat desapercebut va ser utilitzat –i ho
és encara- pel Govern de l’Estat per convocar eleccions a Catalunya, després d’haver
destituït el President, el seu Govern i el Parlament legítims. Una situació
inèdita que havia de “normalitzar” la relació entre Catalunya i Espanya des de
la perspectiva no dels partits polítics sinó dels blocs constitucionalista,
independentista o dels “equidistants”.
El president Montilla
avisava en un llunyà 2007 que una part important de la població sentia una “desafecció
emocional” vers les institucions espanyoles que calia considerar un perill greu
per les conseqüències que se’n podien derivar. L’Espanya que no escolta no li
va fer cas i avui es veu més clar que mai que tenia raó. Tots els partits polítics
nacionalistes de l’Estat han fet l’orni i han optat per culpar-ne la part
catalana. Un gran error que ha fet impossible una tercera via i que allunya una
reforma constitucional en clau federal o confederal. La unitat de la “pàtria”
passa per davant de tot. I per damunt de tothom.
L’Estatut de 2006 fou
aprovat per Les Corts –el PP, ERC i EA hi votaren en contra- però fou maldestrament
retallat pel TC l’any 2010 fins i tot després d’haver-se aprovat en referèndum
pel poble català. Un nou error, avantsala de la situació que hem viscut els
catalans des d’aleshores fins avui. Un primer avís que la política no s’ha de
judicialitzar o, vist a l’inrevés, que la justícia no s’ha de polititzar. Una
oportunitat malmesa i una provocació que ha anat fent créixer els partidaris de
la independència de Catalunya cada cop que s’han pogut comptar.
La vida pública d’una
societat sol estar dirigida per partits polítics amb unes característiques
ideològiques cada cop més mutants que hi concorren a través de diverses
conteses electorals per tal de governar les institucions. A les darreres
eleccions catalanes, però, aquestes agrupacions polítiques varen formar dos blocs
diferenciats: els constitucionalistes (PP, PSC i C’s) i els independentistes o
republicans (CUP, ERC i JxCAT); i un tercer espai amb als indefinits de CatECP.
Si van fer tota la campanya arrenglerats en aquests bàndols dicotòmics, té tot
el sentit del món fer una lectura dels resultats d’acord amb aquest
plantejament malgrat que cada formació política faci també una lectura en clau
interna.
Vist d’aquesta
manera, ens trobem amb un parlament que no s’ha mogut gaire de com estava
format durant la legislatura estroncada pel govern estatal: 70 escons –la majoria
són 68 diputats- per al bloc sobiranista, 57 escons per al bloc unionista i 8 per
als no alineats. Sembla com si tornéssim a la casella de sortida. La diferència
és que els catalans ja hem tornat a dir què volem tot tenint en compte que un
80% de participació en unes eleccions és una dada que fa desaparèixer allò de
la “majoria silenciosa”. El que necessitem ara és que els diputats electes
(tots) facin política i que la facin bé. Tothom s’ha de ressituar i
reinterpretar el nou rol que els hem assignat; sobretot els dirigents estatals
del PP i, molt especialment, el govern de Rajoy.
