Ressenya del llibre "Educar en la complejidad", de Juan Fernández
Per Jordi Viladrosa i Clua | Setembre 2022
Juan Fernández (@profesmadeinuk) és un professor de secundària i de
batxillerat molt conegut en el sector educatiu pel seu blog investigacióndocente.com.
És autor, conjuntament amb Mariana Morales del llibre “La Evaluación Formativa:
Estrategias eficaces para regular el aprendizaje”.
La realitat educativa es troba davant del mateix perill
simplificador que molts altres àmbits de la nostra societat a causa de la falta
d’espais per a una reflexió reposada i d’admetre que la complexitat no admet
respostes simples. Ens endinsarem en algunes de les aportacions de l’autor
d’aquest llibre tot seguint l’estructura del seu índex.
En el capítol 1, “Elogi
de la complexitat”, es parteix del fet que tenim tendència a categoritzar o
classificar per a simplificar l’allau d’informació a què hem de fer front i a
donar cobertura a les modes, que també existeixen en l’àmbit de l’educació,
sense contrastar prou el seu contingut ni la seva utilitat. Malgrat això, Juan
Fernández és de l’opinió que “en un moment en què existeixen pocs consensos, la
necessitat de desenvolupar el pensament crític és potser una de les idees amb
les quals estem bàsicament tots d’acord”. Aquesta opció ens facilitarà
desmuntar els biaixos cognitius com són l’efecte de la veritat il·lusòria i el
biaix de confirmació, sobretot perquè “cal conèixer bé el fonament teòric de
les pràctiques educatives per tal d’aplicar-les amb sentit”.
El capítol 2, “Una
noció complexa de la veritat”, ens recorda que la veritat, malgrat que pot
arribar a ser complexa, s’ha de buscar i cal fer-ho amb l’ajut de les dades
(quantitatives) i de les proves (qualitatives). L’autor afirma que, per a
adquirir coneixement, ens cal l’argumentació i el debat, la qual cosa, tal com
mostra la recerca, és la millor manera de superar els biaixos cognitius i les
fal·làcies. Trobar unes
fonts fiables o expertes en un tema és un punt fonamental per a l’educació del
pensament crític. Aquest plantejament que ens fa Juan Fernández és molt
interessant perquè ens convida a concretar, però sense deixar-nos endur pels
postulats simplificadors del màrqueting i també perquè l’escola no té per què
adaptar-se contínuament i acrítica a les necessitats percebudes per una
societat que rep un bombardeig continu de missatges simplistes sobre educació.
El capítol 3 se centra en la pregunta que li dona títol: “Sense motivació no es pot treballar... o
sí?” Sigui quin sigui el nostre enfocament de l’educació, l’autor és
categòric quan afirma que “a llarg termini, és millor apostar per la motivació
intrínseca” perquè “quan estem motivats, prestem més atenció, persistim durant
més temps i som capaços de treballar de manera més independent”. Per aquest
motiu, la variable que hauria d’interessar més als docents i a les famílies és
la del “valor”, el qual hauria d’estar centrat en el procés d’aprenentatge i no
tant en el resultat. El valor és equivalent a tenir “metes”, que són les que
“generen motivació intrínseca”.
Aquest tipus de motivació apunta, doncs, a la necessitat de
crear les condicions per a l’èxit acadèmic ensenyant els alumnes a treballar de
manera que “aprenguin una mica més” i millor. O sigui que l'aprenentatge és
anterior a l'autèntica motivació i la motivació sense aprenentatge no ens
serveix. Aquest plantejament encaixa clarament amb la finalitat formativa de
l’avaluació, que promou un sentit de competència i d’autoconfiança en
l’alumnat.
Fernández, en el capítol 4, “El poder de les emocions desagradables”, ens recorda com és
d’important el paper de les emocions en l’aprenentatge, però afirma que se n’ha
popularitzat una visió simplista, perquè sembla que l’important és “estar
emocionat”. En canvi, el factor determinant és la implicació, perquè "l’aprenentatge que ocorre en una
aula on hi ha implicació ja genera emocions i motivació per si sol".
No cal, doncs, buscar a fora allò que ja tenim a dins. Aquest capítol acaba amb
una aportació que, per a molts és controvertida: cal acceptar sense més ni més
que el nen sigui el centre de tot? L’autor afirma que “educar en la complexitat
implica també educar en la renúncia”. Per això, diu Fernández, “una educació emocional sensata
es mou sempre en l’equilibri entre reconèixer el que un sent i el que senten
els que té a prop”.
En el capítol 5, “El
llenguatge de les expectatives”, Juan Fernández ens ofereix una nova
controvèrsia: si donem per suposada l’escola i els seus fins, tenim el perill
de convertir-la en un establiment de consum com qualsevol altre. És, doncs, una
qüestió d’expectatives d’allò que la societat espera de l’educació. Per tal que
no quedem enfocats en una qüestió abstracta, l’autor afirma que les millors
expectatives per a l’alumnat són els hàbits i els límits. Els hàbits, perquè
aporten concrecions que es repeteixen, i els límits perquè asseguren la
convivència, l’autocontrol i el bé de la comunitat, sempre tenint en compte el
context en què es mou cada persona.
Ens hem anat creient que “el mètode pot resoldre els
problemes” i hem acabat actuant d’acord amb aquest plantejament. Aquesta és la
idea inicial del capítol 6: “Més
complexitat no és igual a més mètodes”. Dit d’una altra manera, l’autor ens
està dient que hem convertit el mitjà en un fi perquè no hem tingut prou en
compte que l’acció
pedagògica d’un centre educatiu s’ha de centrar en allò què s’aprèn, en els
aprenents i en com es comprova aquest aprenentatge. Aleshores és quan es
pot valorar quina és la millor manera de fer-ho i no a la inversa. La
metodologia mal entesa no deixa de ser un joc terminològic que va canviant amb
el temps, però que no sol anar acompanyat d’una reflexió profunda sobre els
seus fonaments teòrics ni d’una avaluació objectiva dels seus resultats.
Hi ha encara un altre factor que es posa a la nostra
consideració, el currículum, allò que s’ensenya. Juan Fernández considera que
la comprensió lectora i l’expressió escrita en són la base, per davant de
l’èmfasi en l’adquisició d’habilitats.
Finalment, el capítol 7 aporta el que apunta el seu títol: “Algunes propostes per a educar la
complexitat”. Fernández proposa, en primer lloc, dues vies clau per a
atendre la complexitat de l’educació: la comprovació científica i el pensament
crític. I, en segon lloc, planteja tres característiques del que podríem
anomenar “expert educatiu” o “model de docent”:
1.
Que sigui un professional reflexiu.
2.
Un educador que conreï la seva ment, “no
solament amb cursos i tallers, sinó amb llibres i articles”.
3.
Que comprengui que “la seva labor es mou des del
vincle personal amb cada alumne fins a la construcció d’un món més equitatiu i
just”.
Educar en la complexitat, per tant, suposa educar-nos en les
bases científiques de l’aprenentatge, perquè calen fonaments sòlids que
garanteixin “passos sostenibles en la millora de l’educació” i mantenir un cert
escepticisme sa davant de la multitud d’opinions i “solucions màgiques” amb què
ens anirem trobant en el futur.
Publicada inicialment a: https://impulseducacio.org/els-problemes-complexos-requereixen-solucions-tambe-complexes/
Comentaris