Disciplina, convivència, educació

Els alumnes que generen problemes de comportament a les escoles solen fer-ho perquè no estan acostumats a viure amb uns límits prou definits, o bé són víctima d’una desmotivació envers el món escolar, o han sofert una sobreprotecció per part dels seus pares, o per causes idiopàtiques diverses. Aquests comportaments moltes vegades esdevenen pertorbadors per al necessari clima convivencial de les aules i posen el professorat en situacions delicades. No m’estic referint als trastorns per dèficit d’atenció, amb o sense hiperactivitat, tan diagnosticats en els darrers anys, sinó als de tipus negativista i desafiadors les fronteres dels quals entre la normalitat i la patologia no sempre són prou clares. Solen ser alumnes que provoquen els adults, les persones que representen l’autoritat i, ben sovint, els propis pares.

Quin és, en contextos d’aquest tipus, el paper de la disciplina en els centres educatius? Molt sovint la intervenció que caldrà fer és en xarxa. No serveix de gaire actuar a l’escola i no fer-ho en l’àmbit familiar. Com tampoc no seria gaire positiu aplicar unes pautes diferents en aquests dos àmbits. De vegades no és gens senzill i caldrà la intervenció de professionals específics que actuaran de manera coordinada perquè ja se sap que no hi ha respostes simples a situacions complexes. Tampoc no hi han ajudat gaire algunes interpretacions pedagògiques que posen l’accent en els drets i poc en els deures o que aparquen les necessitats dels alumnes més desperts i parlen poc de responsabilitat o de laboriositat.

L’augment d’aquest tipus de conductes disruptives ha donat peu a estudis diversos que proporcionen informació sobre les causes d’aquests comportaments: dificultats per dedicar el temps necessari a l’educació dels fills, pèrdua del valor de l’autoritat, desmotivació pels estudis, consum de substàncies tòxiques... I també apunten algunes accions a dur a terme: millorar la comunicació entre les parts implicades, potenciar la tutoria, dotar els centres docents dels recursos adients... Però no caiguem en la visió d’alguns col·lectius l’aportació principal dels quals és que la solució es troba prioritàriament en l’augment dels recursos. Ja disposem de prou informes que demostren que no és així necessàriament.

Però tornem al punt que jo volia destacar: què es pot fer a l’escola? En primer lloc, caldria revisar què preveu el projecte educatiu i la resta de documents de gestió del centre que en depenen. Massa cops hem tingut aquests documents aparcats en un prestatge, sense que siguin una referència real per a la praxi educativa ordinària dels equips docents. No és el mateix optar per una metodologia que promogui la participació activa de l’alumnat que fer-ho per una altra de més passiva. Un bon pla d’acció tutorial definirà quins són els valors pels quals s’aposta i amb quines actuacions es duran a la pràctica i esdevindran el tarannà dels alumnes d’aquell centre educatiu; és a dir, permetrà de veure el seu perfil propi, diferent del d’un altre centre. El pla de convivència deixarà clares les regles del joc i seran conegudes i compartides per tots. Només qui s’hi vegi implicat reconeixerà el centre educatiu com a un espai propi que li genera confiança i que l’invita a donar el millor de si mateix.

I en l’aspecte que ens ocupa el paper del tutor grupal és clau ja que és la persona que millor coneix els alumnes del seu grup i qui hi estableix un vincle afectiu i d’autoritat-prestigi alhora. Malgrat tot, jo hi veig encara una altra figura nuclear: el tutor personal. Aquest “coach” de cada alumne i de cada família és qui pot fer millor el paper de mediador, d’assessor i de suport personalitzat per a encarar amb èxit l’etapa escolar i coordinar les accions que calgui dur a terme, si cal, també en aspectes relacionats amb la convivència i la disciplina. És aquesta la persona clau que connecta cada família i cada alumne amb l’escola i qui millor interpreta les necessitats educatives a les quals cal donar resposta.

De tota manera, la gestió ordinària de l’aula, la manera de tractar amb les famílies, conduir una reunió, les habilitats socials necessàries per a la docència no són una tasca senzilla entre d’altres coses perquè aquests aspectes no solen formar part del currículum de les facultats d’educació i se solen aprendre pel mètode de l’assaig i de l’error un cop ja s’exerceix la professió. Un dèficit important que caldria corregir.

Emprenedoria i escola

Reprodueixo tot seguit una nota de premsa del president de la Fapel i amic, Josep Manuel Prats, en resposta a una opinió recent de Rosa Cañadell. No cal dir que comparteixo totalment el contingut del text.


Si vols, consulta l'article de la portaveu de la Ustec: http://www.sindicat.net/n.php?n=14859

La iniciativa dins l'escola

Com a Federació d'Associacions de pares, ens interessa molt l'educació dels nostres fills i filles. No només la instrucció, que l'escola ens ajuda a bastir, sinó l'educació i la formació de les persones que són els nostres fills i filles, que és la nostra responsabilitat i sobre el que volem decidir: el nostre dret, el nostre deure.

Reiterem: Un dels aspectes que fa temps ens ha preocupat als pares i mares de la fapel és la formació dels nostres fills, la formació de debò, la que val per la vida i per tirar endevant la societat en que vivim. I entre els valors que creiem que cal fomentar entre ells és la iniciativa emprenedora. I en aquesta freqüència d'ona ens trobem amb la conselleria, des del moment que es vol fomentar aquesta iniciativa. El passat 1 de novembre, la fapel va fer un seminari amb el tema “educar per emprendre”. L'estavem preparant des de la primavera, i l'objectiu era, és i serà durant aquest curs sensibilitzar les famílies i les escoles en aquest tema: formació de valors que eduquin en la iniciativa emprenedora.

I no ens preocupa tant el tema de l'empresa, com a la senyora Cañadell. Ens preocupa que tinguin iniciativa, que vulguin fer de les seves vides alguna cosa més que “anar passant”, alguna cosa més que “anar fent”, i que els hi donem tot mastegat.

I no cal patir, senyora Cañadell. Fomentant els valors que incorpora l'emprenedoria formem persones. Incorporant al curriculum els valors i l'interès per la iniciativa emprenedora, podem incorporar a la societat nois i noies amb ganes de fer coses pels altres i amb eines personals per a dur-les a terme. No cal amoinar-se. Seran empresaris? potser si i així cal esperar-ho. Però també seran persones metges/ses, persones infermers/es persones mestres, persones advocats/des, persones cuiners/es, persones llauners, persones electricistes, persones bogiguers/es... I la seva iniciativa emprenedora l'enfocaran cap a la seva vida personal i familiar: per exemple formant una família, o no. Cap al seu ofici o professió, innovant i fent bé les coses. Cap al seu temps d'oci, impulsant associacionisme, o iniciatives socials, etc. etc.

La iniciativa emprenedora l'hem d'entendre, també, en l`àmbit personal i social. Però, no ens enganyem, qui treu els països endevant i permeten que tots els altres sectors de serveis i de solidaritat funcionin millor són les empreses que generen riquesa i la reparteixen entre els qui hi participen i amb la societat, amb una perspectiva social responsable. Però això cal formar-ho des de casa, des de l'escola i des de la societat.

La dialèctica marxista no té cap sentit ara per ara. No hem d'educar els nostres fills i filles en aquesta doctrina que ha generat massa dolor en els darrers cent anys. Creiem que ho hem d'enfocar cap a la llibertat individual i la responsabilitat col.lectiva. Si eduquem els nostres fills i filles per tenir iniciativa vers els altres, però amb coses concretes, en treurem el millor per la societat.

Ara bé, si no fem res no treurem res. I lloem la iniciativa de la conselleria que almenys es belluga en alguna direcció que creiem correcte i que cal complementar fonamentalment des de la família, implicada amb l'escola en el procés educatiu dels seus fills.

Si a cada iniciativa que es proposa hem de veure pegues, malament rai. Si posem els nois i noies, la persona (no l'individu) en el centre de les decisions i en el context de la seva família, segur que ens equivocarem menys.

Oportunitats per a l'educació

Ningú no dubta que hi ha moltes famílies que pateixen i molt les conseqüències de la crisi en què estem immersos. No ens resulta difícil d’entendre que aquest tipus de situacions solen facilitar els missatges apocalíptics i les crítiques més agudes als nostres governants, algunes d’elles segurament justificades. El món de l’ensenyament també se’n fa ressò però té una gran repte al seu davant: les crisis són una oportunitat per a la millora i caldrà invertir temps i esforç per convertir-ho en una realitat tot mirant de fer-hi convergir els tres pilars fonamentals: els pares, els professors i els alumnes en un clima de mútua confiança i de col·laboració activa.

Des del meu punt de vista centrar-ho tot en la insuficiència de recursos, tant si ens referim als materials com als personals, forma part només d’una de les múltiples cares d’aquest políedre. Aquest sol ser el leitmotiv de les forces sindicals, tan poc eficaces ara com temps enrere, quan s’estirava més el braç que la màniga. Per sort, en queden moltes altres encara, entre les quals tenim aquelles que es relacionen amb les finalitats que pretenem assolir a través de l’educació i que han de ser plantejades en un projecte educatiu i la seva corresponent concreció curricular. Cada centre educatiu ha de tenir-ne un de propi i diferenciat dels altres, tan allunyat com es pugui de la tendència a la burocràcia que tenen les administracions.

Hi ha institucions educatives que tenen com a missió que els seus alumnes esdevinguin persones íntegres, ciutadans solidaris i professionals competents. Són diverses les maneres de fer-ho, com sol ser habitual a l’hora de concretar les pràctiques educatives de qualsevol escola, però l’habitual és que es proposi d’arribar-hi a través d’un seguit de valors, com per exemple: el treball ben fet amb iniciativa, esforç i esperit de servei gràcies a la sinceritat, la lleialtat, la humilitat; un clima d’optimisme, confiança i col·laboració; l’ús responsable de la llibertat i la voluntat de millora contínua, entre d’altres.

Els centres educatius que es plantegen l’educació d’aquesta manera necessiten un ambient tranquil, sa, ordenat; són espais allunyats de les discussions pròpies de la política, de l’economia, de la faràndula. Res a veure amb l’avorriment, la falta d’empenta, la il·lusió per guanyar un partit o qualsevol dels ingredients de la vida ordinària, com és natural. La crisi actual ens proporciona una gran ocasió perquè els nostres alumnes redescobreixin que l’esforç pot ser estimulant, que saber esperar abans d’entrar a un edifici fins que es faci l’hora és positiu per a la pròpia formació, que saber encaixar una derrota esportiva no té res a veure amb despatxar l’entrenador necessàriament sinó amb la pròpia condició humana. Són múltiples els exemples que podríem posar.

Hi ha un complement necessari en tot plegat: l’autoritat dels qui tenen la docència com a professió. Compte, però! No n’hi haurà prou que els l’atorgui una norma legal ja que l’autoritat-prestigi fa temps que l’han perduda un nombre considerable dels docents d’aquest país. No cal buscar culpables sinó que cal trobar la manera de recuperar aquesta virtut amb urgència. Com diu l’autor d’“El desconcert de l’educació”, el sociòleg Salvador Cardús: “l’autoritat que necessita el mestre és la del reconeixement de la seva competència professional, del seu bon criteri pedagògic i de la seva exemplaritat social i cultural”. No és pas cosa fàcil, però és altament estimulant, sobretot ara que res del que paga la pena en aquesta vida ni és fàcil ni s’aconsegueix només amb lleis i diners. Les promocions d’alumnes que passen per ells ho mereixen i hi tenen tot el dret del món. 

L'equador estival

Com aquell que no vol la cosa, el solstici d’estiu avança cap a l’equinocci que l’ha de succeir sense que res ni ningú l’aturi. Anys enrere el mes d’agost era el mes de vacances per antonomàsia, un mes inhàbil. En els temps que corren, però, parlar de les vacances trobo que és una mica insultant per a més de quatre milions de conciutadans nostres que hi estan tot l’any, de vacances, perquè no troben la manera d’entrar al mercat laboral. També és possible que no siguem prou emprenedors o que ens falti iniciativa i creativitat per muntar el  nostre propi negoci, tot fent front a les traves que les administracions s’entesten a posar als emprenedors. Ben segur que farà falta alguna cosa més que una “llei òmnibus” per desencallar aquesta situació ja que desengreixar l’aparell de les institucions i de l’Estat i fer que la gestió pública guanyi eficàcia i transparència no és gens fàcil, sobretot quan hem confós les prestacions d’un determinat estat del benestar en un benestar de l’estat que ara no podem sostenir.

Els estudiants de l’ensenyament obligatori ja comencen a esgotar plans d’estiu, acampades, anades i vingudes de casa dels padrins, estades, etc. i els seus familiars malden per trobar activitats positives per als seus fills. La imaginació s’acaba també per als qui poden pagar-ho ja que no tot consisteix a “col·locar” les criatures en un pàrquing d’estiu durant una sèrie d’hores. Quan jo era petit, ens passàvem la major part del dia al carrer i mai no hi cabia l’avorriment. Al matí anàvem a repàs o fèiem deures o activitats instructives a casa, sense que ningú se sentís menyspreat pel sistema ni pels mestres ni, òbviament, pels pares. Eren uns altres temps, no necessàriament millors, és clar. Avui en dia, en canvi, tot passa per l’oci i per l’entreteniment que, si és possible, han de costejar els pobres ajuntaments o els cada cop més inoperants consells comarcals ja que som fills d’una societat subvencionada que trigarà anys i panys a tornar i que no podrem pas llegar als nostres descendents.

Sempre he discrepat d’alguns col·legues meus que són partidaris que els nens i nenes i els que aviat seran adolescents desconnectin de tot allò que els recordi l’escola. Creuen que amb cent setanta-cinc dies de classe a l’any ja n’hi ha prou, d’activitat mental. La meva opinió és que la major part de la gent tenim clar que al cervell no se l’ha de desactivar per més que ens trobem de vacances; de fet, no deixem pas d’alimentar el cos en aquesta època de l’any! Doncs també es pot trobar una dieta adequada per a la ment i per a l’esperit, sense que calgui reproduir l’acceleració irracional de la resta de l’any. És gairebé impossible que no trobem un bon llibre, que no tinguem una bona pel·lícula o sèrie per veure i comentar junts. A la millor podem aprendre o millorar un idioma. I, sense ànim d’esgotar el llistat de propostes podem fer passejades amb bicicleta, rutes a peu, repintar alguna part de casa nostra o de casa dels avis, segar la gespa del veí sense cobrar, ajudar a nens més petits a fer deures d’estiu, apuntar-se a activitats solidàries, destriar i reciclar l’acumulació d’andròmines que ocupen mitja casa sense necessitat... i tantes altres coses que se’ns poden ocórrer poden fer més lleuger, més profitós i potser més divertit i tot aquest llarg mes d’agost.

La carta de compromís educatiu

Com tothom ja sap, la responsabilitat educativa recau, com sempre, en primer lloc sobre les famílies i en segon lloc sobre les escoles, tant si ho diu un document com si no ho fa. Unes i altres es complementen i estableixen les complicitats necessàries per tal d’assolir l’objectiu de formar persones íntegres, responsables i preparades per comprometre’s en la millora de la societat que els ha tocat de viure. Quan existeix aquesta complicitat, l’èxit escolar és més fàcil d’assolir. Així doncs, la implicació conscient en la tasca d’educar persones mirant de coincidir en els criteris clau és una necessitat per tal de generar un grau de confiança suficient entre els diferents actors.

Les lleis vigents, des de la Constitució fins a la Llei Catalana d’Educació, tot passant per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la Llei Orgànica d’Educació són un marc de referència a l’hora de definir els deures i els drets de les parts implicades. Però el Departament d’Ensenyament ha volgut fer un pas més i, per tal de concretar-ho, preveu que tots els centres públics i concertats que imparteixen educació infantil, primària i secundària obligatòria elaborin una mena de contracte entre escoles i famílies. Entre els seus continguts hi han de figurar aspectes com l’acceptació dels principis educatius de cada centre, la comunicació entre la família i l’escola o el respecte de les conviccions ideològiques i morals de la família.

Aquesta Carta neix amb la intenció de facilitar la participació de les famílies en el procés educador dels seus fills i filles i de compartir alguns aspectes del projecte educatiu que cada centre escolar té o hauria de tenir com a referent principal. Ben mirat, no és pas un document imprescindible ni la clau de solució de tots els handicaps del sistema però si el fet de signar-lo totes dues parts ajuda a fer pública la voluntat de treballar en una mateixa direcció podem considerar-ho com un fet positiu. La primera edició ha d’estar enllestida durant aquest curs que ara acaba.

Tot i això, el paper que s’espera que hi tinguin les mares i els pares ha d’anar força més enllà del simple fet de signar l’esmentada Carta. Si tot plegat quedés reduït a posar una rúbrica en un full, no caldria haver encetat aquest procés. Un compromís actiu serà aquell que n’exigirà l’acompliment per totes dues parts i que en farà el seguiment oportú. Les AMPA i els consells escolars dels centres haurien de preveure’n una revisió periòdica i avaluar-ne els resultats amb la finalitat de corregir-ne els dèficits i aprofitar les sinèrgies positives que s’hagin establert. Unes famílies actives que treballen colze a colze amb el professorat dels seus fills i que saben exercir el rol que els pertoca tot respectant el dels altres, són el millor antídot per fer front al fracàs escolar, que tant ens preocupa i que, almenys a la Federació de pares i mares d’escoles lliures –fapel- també ens ocupa.