12 de desembre del 2010

PISA un altre cop

Des de fa uns dies, disposem d’un nou informe del ja famós Programa PISA (Programme for International Student Assessment). Cada tres anys s’avalua el rendiment escolar dels joves de 15 anys de diferents països i és l’OCDE la responsable de coordinar la seva aplicació en els 67 països que hi han participat en aquesta ocasió (els 33 que són membres de l'OCDE i 34 països associats més).

Els mitjans de comunicació hi van dir la seva l’endemà mateix de fer-se públic i gairebé tots varen optar per centrar la notícia en el rànquing de resultats per països i per comunitats autònomes. No cal dir que la interpretació dels resultats era coherent amb els interessos de cada emissor i això justifica el contingut de les rodes de premsa tant del Ministeri d’Educació del govern de l’Estat com la del conseller d’educació en funcions del govern català. Tots dos es mostraven optimistes amb els resultats, però els titulars dels diaris no eren tan positius. En què quedem, doncs?

Aquesta avaluació ofereix resultats globals i nivells de rendiment sobre tres àmbits: comprensió lectora, matemàtiques i ciències. També avalua l'equitat del sistema educatiu i permet l’anàlisi de les tendències des de l'any 2000. No s’avaluen continguts, això ja es fa de manera ordinària en els centres educatius; sinó algunes competències aplicades a la vida diària que se suposa que ha de tenir assolides l’alumnat de 15 anys. En l’edició de 2009, l’àmbit prioritari era la comprensió lectora, com ja va ser-ho l’any 2000, ja que es tracta d’una avaluació cíclica.

Els resultats es presenten en una escala de puntuació que té una mitjana propera als 500 punts. La taula següent ens permet comparar els resultats de totes les edicions i cal recordar que l’any 2000 els resultats de Catalunya estaven inclosos en els de l’Estat i no estaven alliberarats.



ESP 2000
CAT 2003
CAT 2006
CAT 2009
Comprensió lectora
493
483
477
498
Matemàtiques
476
494
488
496
Ciències
491
502
491
497


Analitzat de manera superficial, és cert que podem afirmar que els resultats milloren, però si contextualitzem aquestes dades amb les de l’informe general veurem que més o menys som on érem fa deu anys. Acceptem-ho: ens hem instal•lat en la mediocritat. Això sí: som més equitatius; però només tenim un 3% d’alumnes en la franja de l’excel•lència. Queda, doncs, molt camí per fer. O no. Si ja ens van bé aquests resultats vol dir que no tenim intenció de promoure grans canvis i aleshores, per què participem a l’avaluació PISA? Quedi dit que tampoc no sóc partidari d’emular els països capdavanters al rànquing. Què té a veure Catalunya amb Xangai o amb Corea?

L’objectiu de PISA és detectar factors d’èxit o de fracàs educatiu en cada país per tal que els seus responsables prenguin les mesures oportunes per a la millora de la qualitat. Així doncs, penso que el que cal fer és analitzar detingudament l’informe, correlacionar les dades que ens ofereix i prendre decisions concretes que també siguin avaluables per tal de saber si són encertades o no i ser conseqüents. El panorama no és homogeni i les solucions als problemes tampoc no es poden resoldre amb quatre receptes burocratitzades vàlides per a tots. De moment, el que podríem fer en cada centre és analitzar els resultats que ens proporcionen les avaluacions diagnòstiques de 5è de primària i de 3r de secundària, les censals de sisè de primària i de quart de secundària, les avaluacions ordinàries trimestrals, els resultats de la selectivitat i de PISA i extraure’n alguns punts de millora a la llum del projecte educatiu de cada centre docent en concret. La cultura de l’avaluació també és això i hem d’evitar el risc de caure en una inflació d’informacions avaluatives descontextualitzades que podrien acabar desmoralitzant els professionals de la docència. I això no seria solament un problema afegit sinó un desastre per al sistema educatiu en el seu conjunt.


4 de desembre del 2010

Tesi doctoral sobre avaluació del professorat

El passat dia 2 de desembre vaig defensar la meva tesi doctoral “Proposta d’instrument polièdric per a l’avaluació de la funció docent del professorat de secundària” a la Sala de Graus de la Universitat Internacional de Catalunya. El treball ha estat dirigit pel Dr. Albert Arbós i codirigit per la Dra. Mireia Tintoré. Va presidir el tribunal el Dr. Jaume Sarramona i varen actuar de vocal i de secretari el Dr. Joaquim Pèlach i el Dr. Antoni Arasanz, respectivament. La tesi va obtenir la qualificació d’Excel•lent “cum laude”, per unanimitat.

L’aportació principal d’aquesta tesi doctoral consisteix en un instrument polièdric per a l’avaluació de la funció docent del professorat de secundària basada en indicadors agrupats en quinze àmbits diferents, que poden ser relacionats amb unes determinades competències professionals de la docència. D’acord amb l’objectiu de la recerca, l’instrument ha estat validat pel sistema de judici d’experts i se n’ha dut a terme diverses proves pilot. Es tracta d’una investigació avaluativa aplicada que permet obtenir informació rellevant per facilitar la presa de decisions, tant de tipus formatiu (reflexió crítica de la pròpia pràctica docent) com de tipus sumatiu (rendició de comptes). L’instrument es pot aplicar en la modalitat d’avaluació interna i contempla l’autoavaluació (el propi professor): portafolis i autoinforme; i l’heteroavaluació (parell acadèmic i directiu): observació de classes i entrevista. Aquests instruments poden ser útils per a la gestió de la millora de la qualitat educativa, considerada en el context del projecte educatiu de cadascun dels centres que l’apliquin.

Es pot consultar al portal Tesis Doctorals en Xarxa (TDX), un repositori cooperatiu que conté, en format digital, tesis doctorals llegides a les universitats de Catalunya i d'altres comunitats autònomes.

Si punxeu aquí podreu veure una adaptació de la V de Gowin per a aquesta tesi.

25 de setembre del 2010

L’avaluació dels centres educatius autònoms

El passat mes d’agost el Govern català va aprovar el Decret 102/2010, de 3 d'agost, d'autonomia dels centres educatius. Com gairebé totes les normes que dicta l’Administració, aquesta també està generant no poca polèmica. El concepte d’autonomia aplicat als centres escolars no té un significat unívoc i per tant, cadascú en fa la interpretació que el seu criteri i lliure albir li donen a entendre. El tema ve de lluny.

Als anys vuitanta la política educativa era fortament centralitzada, amb un currículum dissenyat per experts, sovint allunyats de les aules, que calia executar de manera uniforme en tots els centres educatius. Cap als noranta es va posar els centres docents com a nucli d’una nova estructuració organitzativa basada en un control descentralitzat. És una època de delegació de competències en instàncies més locals del sistema educatiu. Paral•lelament, però, pren força arreu el concepte de l’assoliment de resultats basats en estàndards per part dels alumnes, que a casa nostra ha tingut un ressò mediàtic notable amb la publicació dels resultats de les proves PISA, les proves de sisè o les avaluacions de diagnòstic del Ministeri d’Educació. Es tractava d’un primer grau de descentralització organitzativa acompanyada d’una nova recentralització dels objectius i competències que tot l’alumnat havia d’assolir.

L’avaluació del sistema ens ha facilitat informació abundant que no tothom ha interpretat de la mateixa manera i que molts cops l’únic que ha aconseguit és incidir més encara en el desprestigi de l’educació. Ens trobem ara en el desenvolupament del que preveu la Llei Orgànica d’Educació de 2006 i la Llei Catalana d’Educació de 2009: l’aprovació de normes legals que tenen com a element nuclear l’opció decidida perquè sigui en l'àmbit del centre i de la seva direcció on se situï el nucli de la presa de decisions. Amb totes les seves febleses i oportunitats. Amb la il•lusió dels més innovadors i amb les precaucions dels més conservadors. Amb la possibilitat d’introduir dinàmiques pròpies dels àmbits mercantils i empresarials i d’orientació als usuaris/clients però també amb la facilitació d’implementar dinàmiques de canvi i d’innovació.

Un centre educatiu d’aquestes característiques no pot ser compatible amb la capacitat desmesurada de generació de normativa per part de l’Administració. Ni totes les escoles, col•legis i instituts han de rebre els mateixos recursos ni han de comptar amb plantilles estandarditzades de professorat i altres professionals de suport a l’educació. Si el centre escolar esdevé un lloc estratègic per al canvi i l’objectiu és la millora dels aprenentatges per part dels alumnes en un context en què el control burocràtic ha quedat enrere, els elements clau a considerar són, des del meu punt de vista, una direcció professional, amb lideratge pedagògic i amb capacitat de prendre les decisions oportunes; una atenció preferent pel que passa a les aules en l’exercici de l’acció docent, centrant-nos en els processos d’ensenyament i d’aprenentatge en particular; i en una avaluació sistemàtica dels agents que intervenen en tot el procés; en especial, de la funció docent del professorat. Amb totes les garanties que calgui, òbviament.

L’exercici de les tasques directives ha deixat de ser vertical i el que fa falta ara és millorar la cohesió de l’equip docent tot fent una aposta per un lideratge compartit que tindrà com a referència el projecte educatiu, concretat en un projecte de direcció o en un pla estratègic que servirà de guia en tot el procés. Aquesta autonomia basada en la responsabilitat i la transparència de propòsits i d’accions, ha d’anar aparellada amb una política de retiment de comptes. Caldrà, doncs, que els plans d’avaluació –interna i externa- comptin amb uns indicadors clars i definits que ens proporcionin informació rellevant que faciliti la millora de la qualitat dels aprenentatges dels alumnes, de la pràctica docent, del centre escolar i, per extensió del sistema educatiu en el seu conjunt.

23 d’agost del 2010

Preparem la tornada a l'escola

Demà, dia 24 d’agost, la meva escola torna a obrir les portes després de les vacances d’estiu. La tornada és escalonada, com ja va ser-ho la sortida: primer ho fem les persones d’administració, serveis i direcció; el dia 1 de setembre, el professorat; i el dia 7 els alumnes. A Catalunya un milió d’alumnes de nivell no universitari té les seves famílies fent el compte enrere. Pot passar, però, que –sense voler- anem transmeten als fills una sèrie de missatges que poden convertir un centre educatiu en la causa de l’anomenat estrès postvacacional. De fet, el professorat necessitarà un parell de setmanes per crear un clima d’aula adequat per a la tasca que li és pròpia: aconseguir que els seus alumnes assoleixin els objectius previstos, les competències, els continguts, els hàbits...

Aquesta situació es pot anar preparant amb naturalitat si es van reajustant els horaris que el temps de vacances tendeix a relaxar; per exemple l’hora d’anar a dormir, de llevar-se, dels àpats. Es pot anar animant els estudiants a viure en positiu el repte de fer un nou curs, de retrobar-se amb les seves amistats i coneguts. Es poden evitar també les frases amenaça referides a la dificultat del curs que començarà, la manera de ser d’aquell mestre, d’aquella altra professora, que si el nivell, que si cal portar la feina al dia... Ja hi haurà temps de dosificar i de personalitzar tots aquests consells!

Per la seva banda, alguns diaris ja han recuperat els titulars propis d’aquests dies: “les famílies pagaran tants euros per tornar a l’escola” o “el cost és el doble de car si s’estudia en un centre concertat”. Es veu que és el moment de posar preu a les coses i, per tant, juntament amb el cost dels llibres i el material didàctic, els periodistes podrien recordar ara quan fan pagar per una PlayStation, una Wii, l’iPhone o qualsevol telèfon mòbil. La batalla dialèctica pels uniformes ha minvat força perquè tothom sap que no és precisament més car que la roba habitual. Pel que fa a la roba esportiva, ens trobem amb el mateix cas ja que tothom n’ha d’acabar comprant d’una manera o altra. Uns amics em deien que el que els costava tot plegat ho dividien per deu mesos i el prorrateig els ajudava a pair el cop. Tot són tècniques!

En definitiva, tenim quinze dies, doncs, per estimular la part positiva de tornar a la rutina, la bona rutina: aquella que ens facilitarà l’ordre, trobar temps per fer el que s’hagi de fer, fer una comanda i que no ens diguin que no pot ser perquè no se sap qui està fent vacances... Un bon moment per fer reflexionar els fills (i les filles) sobre com fer un consum responsable: què cal renovar i què és útil encara: retoladors i quaderns, bosses d’esport, roba, etc. i per ajudar-los a viure hàbits positius com l’estalvi amb la reutilització de material escolar d’altres germans, per exemple.

7 d’agost del 2010

La selectivitat actual genera desequilibris

A mida que es van coneixent les assignacions i reassignacions dels estudiants que han superat les proves d’accés a la universitat aquest mes de juny passat, anem constatant que el REAL DECRETO 1892/2008, de 14 de noviembre, que regula les condicions per a accedir a les universitats publiques españoles, ha frustrat no poques il·lusions. La Reial Norma diu que la legislació anterior havia quedat obsoleta i que calia partir d’unes bases més adequades als nostres temps. Doncs no sembla que s’hagi aconseguit. Si el que es pretenia era regular “la normativa bàsica per a l’admissió dels i de les estudiants en els centres universitaris públics tot respectant els principis d’igualtat, mèrit i capacitat”, el legislador ha fracassat.

Una de les disfuncions és que moltes places de titulacions com infermeria o magisteri  han estat ocupades massivament per alumnes procedents de cicles formatius, tal com ha denunciat el sindicat d’estudiants AJEC. La desaparició de quotes de reserva de places per als estudiants de formació professional tampoc no els ha beneficiat a ells en alguns casos ja que les condicions d’accés no han estat les mateixes. On ha quedat la igualtat o el mèrit? Deixo de banda la capacitat perquè se m’enfadarien els de FP i haver fet un batxillerat tampoc no l’assegura necessàriament. I no crec que hagi faltat informació com denuncien alguns estudiants sinó que estem massa acostumats a pensar que els canvis són bons per si mateixos i fins que no topem amb la realitat no comencem a pensar amb els elements correctors.

Hi ha darrerament una mena de fal·lera per part dels governants per prioritzar la formació professional. Em sembla bé, però no que es faci posant traves als estudiants de batxillerat o menystenint la seva opció. El professorat del nivell preuniversitari ho haurem de tenir en compte per tal que el nostre alumnat no perdi oportunitats a l’hora de competir per triar una carrera. No em refereixo a baixar el nivell d’exigència, és clar. Però potser haurem de facilitar-los més les coses perquè no els passin la mà per la cara com si res. Haurem d’entrenar-los millor per saber sortir airosos d’aquesta cursa d’obstacles. I pel que fa a l’alumnat de cicles formatius, sóc partidari que facin també la mateixa selectivitat per tal que el sistema d’accés guanyi en equitat o tornar a reservar un percentatge de places per als qui han fet aquests estudis.

Deixo per a un altre dia comentar la qualitat de les proves, la seva fiabilitat o validesa i que, en un sistema educatiu de caire competencial com pel que s’ha apostat, es decideixi amb un sol examen el 40 % de la nota d’accés. 

23 de juny del 2010

InnovaTAC: 1 pas +

Amb aquesta nova entrada, aquest blog celebra els seus primers 100 apunts

Actualment hi ha un debat sobre la conveniència que els tradicionals llibres de text siguin substituïts per ordinadors portàtils. El tret de sortida el va donar el govern de l’Estat amb el projecte “Escola 2.0” i tot seguit el Departament d’Educació de la Generalitat va presentar el pla 1x1 (un alumne, un ordinador). Com a eslògan està bé. Com a repte, també. Com a prioritat penso que no. I com a estratègia pedagògica és clar que no és l’única forma de transformar les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) en tecnologies de l’aprenentatge i del coneixement (TAC).

En poc temps hem fet el pas de tenir aules d’informàtica a disposar d’aules multimèdia, hem ampliat el parc tecnològic de les escoles: moltes aules disposen d’un canó de projecció i de pissarra digital, algunes d’elles interactives. La dotació de maquinari i de programari ha crescut força en els centres com també l’accés a Internet mitjançant cable i també per connexió Wi-Fi. La infraestructura és molt important però ho és encara més aconseguir que el fet d’apostar per aquest format comporti necessàriament la millora dels aprenentatges de l’alumnat. En aquest sentit, estic d’acord amb el creador de la UOC, Gabriel Ferrater, quan afirma: “El primer «leitmotiv» del professor no ha de ser ensenyar, sinó que l’estudiant aprengui”. Per aquest motiu aniria bé que cada equip docent seguís el seu propi pla, al seu ritme, sense presses però sense pauses. Ens hem de sentir compromesos amb la innovació sostinguda però hem d’avançar-nos també als nombrosos inconvenients tècnics i didàctics amb què s’estan trobant els centres educatius que ja ho estan fent segons el pla de la Generalitat: complexitat electrònica i de cablejat, augment del consum energètic i de les despeses de manteniment, dispersió de models d’ordinadors i de sistemes de treball, continguts digitals educatius encara insuficients, que les famílies hagin d’adquirir un miniordinador i fer-se càrrec del seu manteniment, etc.

Hi ha un pas previ, imprescindible: em refereixo a la formació pertinent del professorat perquè, com diu Ken Bain (1) : “El bon professor és expert a adaptar-se a noves situacions, nous estudiants i nous entorns”. Però cal saber què fem i, sobretot, per què fem el que fem. Gràcies a la connexió a Internet i fent ús d’una xarxa pròpia (una intranet), en molts llocs estem desenvolupant un programa educatiu que facilita la intercomunicació a tots els nivells: amb els pares i les mares, entre aquests i l’escola, amb els alumnes, amb el professorat ... La possibilitat d’obrir grups de treball online i de compartir la informació i el coneixement entre tots els centres educatius del país és ja una realitat amb un simple clic de ratolí, que cal seguir fent créixer.

Quedi clar, però, que “les TIC no són la causa de les innovacions, sinó l’instrument necessari per a dur a terme les transformacions perquè l’educació respongui a les demandes de la societat en xarxa” (David Duran (2)). La seva utilitat és innegable: les classes es poden preparar millor, es poden aconseguir continguts, gràfics o imatges més adequades i més actuals, s’incrementa la motivació de l’alumnat, etc., però el més important és que no podem deixar de guiar els nostres alumnes en aquest viatge a la construcció dels seus coneixements si no volem que hi malgastin un temps que convé esprémer al màxim. L’autonomia davant les pantalles és una competència que cal tutelar, la qual cosa vol dir que hauríem de seguir apostant perquè el professorat sigui el nucli de la classe i que les eines tecnològiques estiguin al seu servei i al d’un millor aprenentatge per part de l’alumnat. Si no fos així, no pagaria la pena seguir innovant en aquesta línia.

1 Ken Bain és vicerector de la Universitat de Montclair
2 David Duran pertany al Dpt. de Psicologia Bàsica, Evolutiva i de l’Educació de la UAB.

15 d’abril del 2010

Un model educatiu igualitari o meritocràtic?

L’any 2000, l’estratègia europea coneguda com a Agenda Lisboa tenia el repte de situar l’economia d’Europa com la més competitiva del món. Som al 2010 i el resultat ha estat un fracàs notable. El tema té relació amb el fet que aquest mes l’agenda política en matèria educativa té dos nous reptes: tancar un Pacte educatiu promogut pel ministre Gabilondo i que els ministres d’educació de la UE es posin d’acord en la manera de millorar el nivell de formació dels europeus. El pas següent serà que la Comissió Europea aprovi el proper mes de juny l’Estratègia 2020, amb la qual es pretén crear 15 milions de llocs de treball “altament qualificats”.

Des del Ministeri insisteixen que “la qualitat ha de ser igual a l’equitat més l’excel•lència i que el professorat ha de ser al centre d’un sistema educatiu més flexible, que ha de millorar els resultats”. Tots els discursos polítics coincideixen a considerar l’educació com l’epicentre del progrés econòmic i social. Però la lletra i la música d’aquesta cançó no encaixen en la partitura que hem d’interpretar malgrat que tenim bons músics, bons directors d’orquestra i uns instruments suficientment afinats. Sempre amb el permís d’alguns sindicats catalans que ja han anunciat noves mobilitzacions per al mes que ve.

La LOGSE apostava per un sistema educatiu igualitari i els resultats són els que tots coneixem. La LOE ja l’estem apedaçant. L’objectiu que es vol assolir amb l’Agenda europea és passar de l’actual 31% de mitjana europea de titulats superiors (universitaris i CFGS) al 40% i reduir l’abandonament escolar que ara és del 15% (el 21% a Catalunya, deia ahir el conseller Maragall) al 10%. No veig com assolir aquests reptes si no som capaços de dissenyar un sistema educatiu que sense tancar les portes als alumnes menys capaços i menys motivats estimuli els més preparats a valorar més encara la feina ben feta, a treballar de manera sostinguda i autoexigent. I tots plegats a valorar també la part positiva que pot tenir la meritocràcia. Només cal consultar els decrets d’avaluació de les diverses etapes educatives per adonar-se que, llei en mà, és molt difícil suspendre i és per això que el cofoisme de la Conselleria sona a propaganda electoral.

Si una de les prioritats clau per a l’estratègia UE 2020 ha de ser la de “crear valor basant el creixement en el coneixement”, no ens enganyem: això s’aconsegueix amb projectes de centre definits, amb equips directius professionals i capaços i amb una responsabilitat individual del professorat per sobre de la corporativa. Hi ha centres educatius (tant públics com privats) que ho fan força bé i altres que no li fan gaire. L’autonomia de cada centre ha de ser real, planificada, sotmesa a avaluació, com també ha de ser avaluada la funció docent per tal d’estimular i premiar aquells professionals que generen bones pràctiques educatives i que no es limiten a sumar triennis i sexennis. En aquest aspecte l’igualitarisme bonista de la nostra societat i dels nostres governants és letal perquè ens ha dut a la mediocritat.

28 de febrer del 2010

Igualtats desiguals

L’article 27 de la Constitució espanyola obliga els poders públics a procurar l'efectivitat del dret a l'educació i d’oferir-lo, per als nivells bàsics de l'ensenyament, en les condicions d'obligatorietat i gratuïtat. Molt bé. Però el dret a l’educació no inclou necessàriament el dret a gaudir de menjador i de transports gratuïts. És un tema delicat, sobretot per a aquelles famílies que fa anys que es beneficien d’aquesta subvenció que, a Catalunya afecta més de 30.000 alumnes i que ens costa als que tenim la sort de pagar impostos més de 125 milions d’euros cada curs escolar, Val d’Aran i ciutat de Barcelona a banda. Com ja deveu saber, aquest ajut es vehicula a través de convenis subscrits entre el Departament d'Educació i els consells comarcals, que són els qui presten aquests serveis, d’acord amb els corresponents decrets reguladors.

Tot aquest enrenou es dóna quan algun dels cursos de primària o de secundària obligatòria no es poden cursar dins del mateix terme municipal. I sempre i quan estiguem referint-nos a centres públics. Què passa, doncs, amb els concertats? Deixeu-me que us conti un petit cas: La Maria i el Jordi són dos amics que estan cursant sisè de primària en un municipi que es troba a deu quilòmetres de la ciutat capital de comarca. Els pares de la Maria l’han preinscrit en un centre concertat de la ciutat i allà van explicar-los el cost dels diversos serveis que no són sufragats per l’Administració. S’hi han avingut perquè els agrada el projecte educatiu d’aquest centre. Els pares del Jordi, en canvi, han pensat que l’institut que l’imaginari popular bateja com a “el que ens toca”, cobreix força bé les seves expectatives i, a més a més, no hauran de pagar els serveis de transport i de menjador com la seva amiga Maria.

No hi veieu la diferència? La Llei Catalana d’Educació (LEC) aposta per un servei d'educació de Catalunya on els centres públics i concertats participin dels criteris d'equitat, excel•lència i coresponsabilitat, respectant el dret a la lliure elecció de centre dels ciutadans. És així a la pràctica? No. Una vegada més ens trobem davant de persones amb una carta de drets de ciutadania diferents, malgrat les lleis. Si el greuge comparatiu es donés en determinats col•lectius, probablement ja tindríem la petició de creació d’una comissió parlamentària per a esclarir els fets i el conseller de torn ja hauria fet declaracions d’aquelles que van mutant cada vint-i-quatre hores perquè tot segueixi igual.

17 de febrer del 2010

La pedagogia familiar dels Obama

M’ha fet gràcia llegir com a ca n’Obama tenen idees clares en matèria educativa: “les nenes no veuen la televisió durant la setmana” i “punt”, afirma el president. Aquesta declaració ha estat feta durant una entrevista a la revista “Essence”.

Segons el mandatari americà, aquesta mesura pot ajudar els fills a obtenir millors resultats acadèmics així que la primera cosa que fan Malia, d’onze anys, i Sasha, de vuit, són els deures escolars. Després de sopar poden llegir fins a l’hora de dormir, cap a les nou del vespre. Una altra tasca que fan a casa és fer-se cada dia el llit i preparar-se totes soles per anar a l’escola.

Barack Obama recomana també als pares que estiguin en contacte amb el professorat dels fills i es vanta de no haver faltat mai a cap reunió amb els tutors de les seves filles malgrat les obligacions del càrrec.

Una manera de fer.