Parlament acte acadèmic alumnes promoció Canadà del Mestral

Benvolgudes mares, pares i familiars dels alumnes d’aquesta promoció poc nombrosa en quantitat, però que sabrà treure bon partit de les seves qualitats. Membres del consell de direcció, de l’equip educador de batxillerat i professors [i personal de serveis] del claustre de Mestral. Apreciat padrí de la promoció Canadà. Alumnes que avui protagonitzeu aquest acte acadèmic de graduació. Amics.

Permeteu-me que comenci el meu parlament, com a director, amb un agraïment sincer. Agrair-vos als pares el fet que hàgiu optat per un projecte educatiu com el d’aquesta escola. No cal que us recordi que sou els principals responsables de l’educació dels vostres fills, però havíeu de fer-ho d’acord amb algun model i n’heu triat un de singular com el que oferim a Mestral. Agraïment també al professorat, per la seva tasca no sempre prou reconeguda però coherent amb el que els pares heu volgut a través del projecte educatiu d’aquest col·legi. Gràcies al Santi Broch pel seu discurs i per haver acceptat apadrinar-vos, amb tot el que suposa en la nostra tradició catalana aquest honor. I a vosaltres, alumnes que acabeu aquesta etapa educativa, gràcies per ser el subjecte que fa realitat el que gairebé esdevé un somni per a tots plegats: em refereixo al pas que fareu d’aquí poques setmanes, que us desitjo ple d’encerts. Sou ja pràcticament membres de l’associació d’alumni d’aquesta escola. Qui ho havia de dir? Si només fa quatre dies que vàreu començar la secundària! M’agrada repetir de tant en tant que celebro no solament que vosaltres hàgiu passat pel Mestral sinó que confio que el Mestral hagi passat per vosaltres i hi hagi deixat la seva empremta.

La nostra societat viu moments intensos de crisis diverses que a vosaltres, com a persones íntegres també us tocarà resoldre. No us faci por canviar el món. Tothom creu que l’èxit el dóna un títol, i unes titulacions més que unes altres. Però no és ben bé així. El camí cap a l’èxit és personal perquè personals són les decisions que prenem de forma ordinària un dia rere un altre. I estem convençuts que el bagatge que heu adquirit durant la vostra etapa escolar és suficient perquè de manera responsablement lliure feu el que hàgiu de fer en cada moment de la vostra vida.

Parlo d’oportunitats perquè, de fet, hi són. I si no, les podeu crear amb la vostra iniciativa, els vostres talents, el vostre esforç. Ara està de moda parlar d’emprenedoria i darrerament és un dels mots que més heu sentit en aquesta casa. La crisi que patim no és solament econòmica o de valors; ho és de compromís, de fe, de capacitat de creure en vosaltres mateixos com a persones solidàries, amatents a les necessitats dels vostres conciutadans, del nostre país. No us estic parlant d’un optimisme ideològic basat en l’èxit sinó de ser testimonis –també quan hem de fer front a les dificultats que acompanyen la nostra vida- de l’alegria que neix de la fe i que posa Déu com a fonament de la nostra vida. Fins i tot Russell Crowe ens interpel·la a Gladiator: “El que fem a la vida té el seu ressò a l’eternitat”. No ho desaprofiteu: fa un moment deia que al món hi ha molta feina per fer i vosaltres teniu la joventut, l’energia i gairebé l’obligació de fer-la.

Per acabar, us desitjo que sapigueu fer una correcta administració de les vostres prioritats i que assumiu les vostres decisions.

Felicitats a tots. Molta sort!

I moltes gràcies.

Pedagogia optimista

L’allau de notícies pessimistes que consumim diàriament desmotiven a qualsevol. A més a més, en gairebé tots els àmbits trobem els qui fan una lectura dels fets de la nostra vida quotidiana en clau de fracàs col·lectiu i al sector de l’educació no li és aliè aquest plantejament. Diu Gregorio Luri que “l’ètica de la pedagogia és l’optimisme i la confiança” i penso que caldria fer més visible la tasca de tants i tants mestres que fan front a les problemàtiques que se’ls presenten a les seves aules amb entusiasme, professionalitat i esperit positiu.

Acabem ara altre cop un curs escolar que, per a alguns alumnes de secundària es prorrogarà fins al mes de setembre. Una mesura que té tants defensors com detractors però que llença un missatge nítid a la societat: per aprovar el curs cal haver assolit els objectius i haver après de forma suficient els continguts previstos. Si això no ha estat possible, es pot ampliar el calendari escolar personal un parell de mesos i tenir una nova oportunitat a primers de setembre. No és d’això del que es tracta: de donar oportunitats? Perquè no hem de confondre la pedagogia optimista amb un enfocament bonista de l’educació, on tothom promociona al curs següent de manera automàtica per tal evitar frustracions. No ens enganyem, l’excel·lència educativa fa peu en el mèrit i la capacitat i això es construeix amb esforç i treball intens.

Lamentar-nos de la disminució de les subvencions a les escoles bressol, centrar-nos només en el perfil laboral de la professió, discutir si és millor la jornada intensiva o la partida, o recórrer l’increment de ràtios al Constitucional és, com a mínim, poc productiu. No dic pas que no calgui parlar d’aquestes problemàtiques i actuar en conseqüència sinó que no poden ser l’epicentre del sistema educatiu. L’element nuclear de la docència és l’aprenentatge de l’alumnat que se li encomana, siguin quines siguin les condicions, que mai no seran les òptimes. La sindicalització de l’ensenyament mai no acaba de resoldre del tot les inquietuds de tots plegats. Almenys no ho ha fet fins ara i res no fa pensar que, precisament en aquest context de crisi aguda que estem vivint, formi part de la solució.

Hi ha qui pensarà que aquest plantejament no toca de peus a terra, sobretot a les acaballes d’un curs que és quan més visible és el desgast  el cansament, però sóc dels partidaris que el professorat que s’esforça a enfocar les seves tasques docents, tutorials o d’assessorament amb optimisme té més salut mental i projecta al seu alumnat una visió positiva del món que augmenta la confiança en si mateix i estimula la proacció, l’autonomia i la creativitat de qui no espera res de l’administració ni de ningú sinó que confia en el seu propi potencial creatiu i emprenedor. Al capdavall, potser ens havíem cregut massa que l’estat del benestar ens ho acabaria solucionant tot.

Els professionals que treballem al sector de l’educació tindrem ara, en general, un parell de mesos per descansar però també per repensar la tasca feta durant el curs, per llegir, per formar-nos més. Els reptes que se’ns plantegen no es resoldran amb queixes i lamentacions sinó amb una mentalitat que ens faci estar més atents a les necessitats dels altres en comptes de centrar-nos en nosaltres mateixos. La gran majoria no formem part de comissions internacionals ni tenim competència en matèria de legislació educativa, ni probablement tenim responsabilitats de govern, però sí que tenim la possibilitat –fins i tot diria l’obligació- d’influir amb una actitud constructiva en la nostra pròpia parcel·la professional.

Disciplina, convivència, educació

Els alumnes que generen problemes de comportament a les escoles solen fer-ho perquè no estan acostumats a viure amb uns límits prou definits, o bé són víctima d’una desmotivació envers el món escolar, o han sofert una sobreprotecció per part dels seus pares, o per causes idiopàtiques diverses. Aquests comportaments moltes vegades esdevenen pertorbadors per al necessari clima convivencial de les aules i posen el professorat en situacions delicades. No m’estic referint als trastorns per dèficit d’atenció, amb o sense hiperactivitat, tan diagnosticats en els darrers anys, sinó als de tipus negativista i desafiadors les fronteres dels quals entre la normalitat i la patologia no sempre són prou clares. Solen ser alumnes que provoquen els adults, les persones que representen l’autoritat i, ben sovint, els propis pares.

Quin és, en contextos d’aquest tipus, el paper de la disciplina en els centres educatius? Molt sovint la intervenció que caldrà fer és en xarxa. No serveix de gaire actuar a l’escola i no fer-ho en l’àmbit familiar. Com tampoc no seria gaire positiu aplicar unes pautes diferents en aquests dos àmbits. De vegades no és gens senzill i caldrà la intervenció de professionals específics que actuaran de manera coordinada perquè ja se sap que no hi ha respostes simples a situacions complexes. Tampoc no hi han ajudat gaire algunes interpretacions pedagògiques que posen l’accent en els drets i poc en els deures o que aparquen les necessitats dels alumnes més desperts i parlen poc de responsabilitat o de laboriositat.

L’augment d’aquest tipus de conductes disruptives ha donat peu a estudis diversos que proporcionen informació sobre les causes d’aquests comportaments: dificultats per dedicar el temps necessari a l’educació dels fills, pèrdua del valor de l’autoritat, desmotivació pels estudis, consum de substàncies tòxiques... I també apunten algunes accions a dur a terme: millorar la comunicació entre les parts implicades, potenciar la tutoria, dotar els centres docents dels recursos adients... Però no caiguem en la visió d’alguns col·lectius l’aportació principal dels quals és que la solució es troba prioritàriament en l’augment dels recursos. Ja disposem de prou informes que demostren que no és així necessàriament.

Però tornem al punt que jo volia destacar: què es pot fer a l’escola? En primer lloc, caldria revisar què preveu el projecte educatiu i la resta de documents de gestió del centre que en depenen. Massa cops hem tingut aquests documents aparcats en un prestatge, sense que siguin una referència real per a la praxi educativa ordinària dels equips docents. No és el mateix optar per una metodologia que promogui la participació activa de l’alumnat que fer-ho per una altra de més passiva. Un bon pla d’acció tutorial definirà quins són els valors pels quals s’aposta i amb quines actuacions es duran a la pràctica i esdevindran el tarannà dels alumnes d’aquell centre educatiu; és a dir, permetrà de veure el seu perfil propi, diferent del d’un altre centre. El pla de convivència deixarà clares les regles del joc i seran conegudes i compartides per tots. Només qui s’hi vegi implicat reconeixerà el centre educatiu com a un espai propi que li genera confiança i que l’invita a donar el millor de si mateix.

I en l’aspecte que ens ocupa el paper del tutor grupal és clau ja que és la persona que millor coneix els alumnes del seu grup i qui hi estableix un vincle afectiu i d’autoritat-prestigi alhora. Malgrat tot, jo hi veig encara una altra figura nuclear: el tutor personal. Aquest “coach” de cada alumne i de cada família és qui pot fer millor el paper de mediador, d’assessor i de suport personalitzat per a encarar amb èxit l’etapa escolar i coordinar les accions que calgui dur a terme, si cal, també en aspectes relacionats amb la convivència i la disciplina. És aquesta la persona clau que connecta cada família i cada alumne amb l’escola i qui millor interpreta les necessitats educatives a les quals cal donar resposta.

De tota manera, la gestió ordinària de l’aula, la manera de tractar amb les famílies, conduir una reunió, les habilitats socials necessàries per a la docència no són una tasca senzilla entre d’altres coses perquè aquests aspectes no solen formar part del currículum de les facultats d’educació i se solen aprendre pel mètode de l’assaig i de l’error un cop ja s’exerceix la professió. Un dèficit important que caldria corregir.

Emprenedoria i escola

Reprodueixo tot seguit una nota de premsa del president de la Fapel i amic, Josep Manuel Prats, en resposta a una opinió recent de Rosa Cañadell. No cal dir que comparteixo totalment el contingut del text.


Si vols, consulta l'article de la portaveu de la Ustec: http://www.sindicat.net/n.php?n=14859

La iniciativa dins l'escola

Com a Federació d'Associacions de pares, ens interessa molt l'educació dels nostres fills i filles. No només la instrucció, que l'escola ens ajuda a bastir, sinó l'educació i la formació de les persones que són els nostres fills i filles, que és la nostra responsabilitat i sobre el que volem decidir: el nostre dret, el nostre deure.

Reiterem: Un dels aspectes que fa temps ens ha preocupat als pares i mares de la fapel és la formació dels nostres fills, la formació de debò, la que val per la vida i per tirar endevant la societat en que vivim. I entre els valors que creiem que cal fomentar entre ells és la iniciativa emprenedora. I en aquesta freqüència d'ona ens trobem amb la conselleria, des del moment que es vol fomentar aquesta iniciativa. El passat 1 de novembre, la fapel va fer un seminari amb el tema “educar per emprendre”. L'estavem preparant des de la primavera, i l'objectiu era, és i serà durant aquest curs sensibilitzar les famílies i les escoles en aquest tema: formació de valors que eduquin en la iniciativa emprenedora.

I no ens preocupa tant el tema de l'empresa, com a la senyora Cañadell. Ens preocupa que tinguin iniciativa, que vulguin fer de les seves vides alguna cosa més que “anar passant”, alguna cosa més que “anar fent”, i que els hi donem tot mastegat.

I no cal patir, senyora Cañadell. Fomentant els valors que incorpora l'emprenedoria formem persones. Incorporant al curriculum els valors i l'interès per la iniciativa emprenedora, podem incorporar a la societat nois i noies amb ganes de fer coses pels altres i amb eines personals per a dur-les a terme. No cal amoinar-se. Seran empresaris? potser si i així cal esperar-ho. Però també seran persones metges/ses, persones infermers/es persones mestres, persones advocats/des, persones cuiners/es, persones llauners, persones electricistes, persones bogiguers/es... I la seva iniciativa emprenedora l'enfocaran cap a la seva vida personal i familiar: per exemple formant una família, o no. Cap al seu ofici o professió, innovant i fent bé les coses. Cap al seu temps d'oci, impulsant associacionisme, o iniciatives socials, etc. etc.

La iniciativa emprenedora l'hem d'entendre, també, en l`àmbit personal i social. Però, no ens enganyem, qui treu els països endevant i permeten que tots els altres sectors de serveis i de solidaritat funcionin millor són les empreses que generen riquesa i la reparteixen entre els qui hi participen i amb la societat, amb una perspectiva social responsable. Però això cal formar-ho des de casa, des de l'escola i des de la societat.

La dialèctica marxista no té cap sentit ara per ara. No hem d'educar els nostres fills i filles en aquesta doctrina que ha generat massa dolor en els darrers cent anys. Creiem que ho hem d'enfocar cap a la llibertat individual i la responsabilitat col.lectiva. Si eduquem els nostres fills i filles per tenir iniciativa vers els altres, però amb coses concretes, en treurem el millor per la societat.

Ara bé, si no fem res no treurem res. I lloem la iniciativa de la conselleria que almenys es belluga en alguna direcció que creiem correcte i que cal complementar fonamentalment des de la família, implicada amb l'escola en el procés educatiu dels seus fills.

Si a cada iniciativa que es proposa hem de veure pegues, malament rai. Si posem els nois i noies, la persona (no l'individu) en el centre de les decisions i en el context de la seva família, segur que ens equivocarem menys.

Oportunitats per a l'educació

Ningú no dubta que hi ha moltes famílies que pateixen i molt les conseqüències de la crisi en què estem immersos. No ens resulta difícil d’entendre que aquest tipus de situacions solen facilitar els missatges apocalíptics i les crítiques més agudes als nostres governants, algunes d’elles segurament justificades. El món de l’ensenyament també se’n fa ressò però té una gran repte al seu davant: les crisis són una oportunitat per a la millora i caldrà invertir temps i esforç per convertir-ho en una realitat tot mirant de fer-hi convergir els tres pilars fonamentals: els pares, els professors i els alumnes en un clima de mútua confiança i de col·laboració activa.

Des del meu punt de vista centrar-ho tot en la insuficiència de recursos, tant si ens referim als materials com als personals, forma part només d’una de les múltiples cares d’aquest políedre. Aquest sol ser el leitmotiv de les forces sindicals, tan poc eficaces ara com temps enrere, quan s’estirava més el braç que la màniga. Per sort, en queden moltes altres encara, entre les quals tenim aquelles que es relacionen amb les finalitats que pretenem assolir a través de l’educació i que han de ser plantejades en un projecte educatiu i la seva corresponent concreció curricular. Cada centre educatiu ha de tenir-ne un de propi i diferenciat dels altres, tan allunyat com es pugui de la tendència a la burocràcia que tenen les administracions.

Hi ha institucions educatives que tenen com a missió que els seus alumnes esdevinguin persones íntegres, ciutadans solidaris i professionals competents. Són diverses les maneres de fer-ho, com sol ser habitual a l’hora de concretar les pràctiques educatives de qualsevol escola, però l’habitual és que es proposi d’arribar-hi a través d’un seguit de valors, com per exemple: el treball ben fet amb iniciativa, esforç i esperit de servei gràcies a la sinceritat, la lleialtat, la humilitat; un clima d’optimisme, confiança i col·laboració; l’ús responsable de la llibertat i la voluntat de millora contínua, entre d’altres.

Els centres educatius que es plantegen l’educació d’aquesta manera necessiten un ambient tranquil, sa, ordenat; són espais allunyats de les discussions pròpies de la política, de l’economia, de la faràndula. Res a veure amb l’avorriment, la falta d’empenta, la il·lusió per guanyar un partit o qualsevol dels ingredients de la vida ordinària, com és natural. La crisi actual ens proporciona una gran ocasió perquè els nostres alumnes redescobreixin que l’esforç pot ser estimulant, que saber esperar abans d’entrar a un edifici fins que es faci l’hora és positiu per a la pròpia formació, que saber encaixar una derrota esportiva no té res a veure amb despatxar l’entrenador necessàriament sinó amb la pròpia condició humana. Són múltiples els exemples que podríem posar.

Hi ha un complement necessari en tot plegat: l’autoritat dels qui tenen la docència com a professió. Compte, però! No n’hi haurà prou que els l’atorgui una norma legal ja que l’autoritat-prestigi fa temps que l’han perduda un nombre considerable dels docents d’aquest país. No cal buscar culpables sinó que cal trobar la manera de recuperar aquesta virtut amb urgència. Com diu l’autor d’“El desconcert de l’educació”, el sociòleg Salvador Cardús: “l’autoritat que necessita el mestre és la del reconeixement de la seva competència professional, del seu bon criteri pedagògic i de la seva exemplaritat social i cultural”. No és pas cosa fàcil, però és altament estimulant, sobretot ara que res del que paga la pena en aquesta vida ni és fàcil ni s’aconsegueix només amb lleis i diners. Les promocions d’alumnes que passen per ells ho mereixen i hi tenen tot el dret del món.