La carta de compromís educatiu

Com tothom ja sap, la responsabilitat educativa recau, com sempre, en primer lloc sobre les famílies i en segon lloc sobre les escoles, tant si ho diu un document com si no ho fa. Unes i altres es complementen i estableixen les complicitats necessàries per tal d’assolir l’objectiu de formar persones íntegres, responsables i preparades per comprometre’s en la millora de la societat que els ha tocat de viure. Quan existeix aquesta complicitat, l’èxit escolar és més fàcil d’assolir. Així doncs, la implicació conscient en la tasca d’educar persones mirant de coincidir en els criteris clau és una necessitat per tal de generar un grau de confiança suficient entre els diferents actors.

Les lleis vigents, des de la Constitució fins a la Llei Catalana d’Educació, tot passant per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la Llei Orgànica d’Educació són un marc de referència a l’hora de definir els deures i els drets de les parts implicades. Però el Departament d’Ensenyament ha volgut fer un pas més i, per tal de concretar-ho, preveu que tots els centres públics i concertats que imparteixen educació infantil, primària i secundària obligatòria elaborin una mena de contracte entre escoles i famílies. Entre els seus continguts hi han de figurar aspectes com l’acceptació dels principis educatius de cada centre, la comunicació entre la família i l’escola o el respecte de les conviccions ideològiques i morals de la família.

Aquesta Carta neix amb la intenció de facilitar la participació de les famílies en el procés educador dels seus fills i filles i de compartir alguns aspectes del projecte educatiu que cada centre escolar té o hauria de tenir com a referent principal. Ben mirat, no és pas un document imprescindible ni la clau de solució de tots els handicaps del sistema però si el fet de signar-lo totes dues parts ajuda a fer pública la voluntat de treballar en una mateixa direcció podem considerar-ho com un fet positiu. La primera edició ha d’estar enllestida durant aquest curs que ara acaba.

Tot i això, el paper que s’espera que hi tinguin les mares i els pares ha d’anar força més enllà del simple fet de signar l’esmentada Carta. Si tot plegat quedés reduït a posar una rúbrica en un full, no caldria haver encetat aquest procés. Un compromís actiu serà aquell que n’exigirà l’acompliment per totes dues parts i que en farà el seguiment oportú. Les AMPA i els consells escolars dels centres haurien de preveure’n una revisió periòdica i avaluar-ne els resultats amb la finalitat de corregir-ne els dèficits i aprofitar les sinèrgies positives que s’hagin establert. Unes famílies actives que treballen colze a colze amb el professorat dels seus fills i que saben exercir el rol que els pertoca tot respectant el dels altres, són el millor antídot per fer front al fracàs escolar, que tant ens preocupa i que, almenys a la Federació de pares i mares d’escoles lliures –fapel- també ens ocupa. 

Per què fracassa ara la sisena hora?

Què se n’ha fet dels avantatges que s’atribuïen a la implantació de la sisena hora en els centres públics de primària? La seva desaparició ja ha estat anunciada per al curs vinent i són poques les veus contràries a la seva supressió. Com a màxim trobem un dèbil “sempre i quan es mantinguin els llocs de treball que va comportar” –segons que afirma una portaveu sindical conegudíssima. O sigui que, una vegada més, prevalen els interessos personals o de grup per sobre dels generals tal i com estan fent des de fa cent dies els partits de l’oposició.

Repassem alguns dels avantatges que semblava tenir aquesta proposta fa cinc anys: el professorat passava a fer menys hores de classe, la plantilla s’incrementava, es podien atendre millor i amb més temps aspectes curriculars com l’expressió oral i escrita, el càlcul, les estratègies matemàtiques, una sessió de tutoria grupal ben definida, etc. Què ha passat, doncs? Quina avaluació s’ha dut a terme de l’experiència i quins resultats s’han obtingut que s’ha pres aquesta decisió? L’increment de cinc hores setmanals durant sis anys donava un resultat final equivalent a un curs més. I malgrat això, els resultats de les proves de sisè no són tan positius com voldríem. És per això, potser? Què fan malament, els equips directius i els mestres?

Vull pensar que les ja famoses i mal explicades retallades pressupostàries no en són l’única causa, sobretot si la partida que correspon als recursos humans es manté per tal de fer front a l’anunciat increment de matrícula de l’alumnat previst per al proper curs. Si fos això, tornaran a fer vint-i-cinc classes a la setmana els mestres de primària? Què se n’ha fet de l’eslògan que “l’educació és prioritària”? No es declara cada dos dies que cal invertir en coneixement i en formació per tal de garantir el futur?

Hi havia també un altre objectiu de fons: equiparar l’oferta escolar que fan els centres concertats i els centres públics; s’afirmava que era una mesura d’equitat educativa i que havia d’afavorir la igualtat d’oportunitats per a tot l’alumnat català. I ara que tendim a donar més importància a l’autonomia de centre, la sisena hora suposava, a més a més, un repte professional en aquest sentit. Fracàs, doncs, de l’experiment organitzatiu corresponent, fracàs del lideratge directiu que li era consubstancial, fracàs de la conselleria. Un més. I ja n’acumulem massa, al sector.

Una darrera consideració, per acabar: si fer una hora més de classe al dia és un fracàs, cal suprimir-la. Però cal que ens preguntem per què no ho és a l’escola concertada, que l’ha fet des de sempre i que sol obtenir millors resultats en les proves de competències bàsiques. I, a més a més, a l’escola d’iniciativa social a aquest mòdul se’l denomina eufemísticament “activitat complementària”. És a dir, no és l’Administració qui el paga sinó les famílies. I ja hi tornem a ser.

Futurs universitaris

Aquest trimestre els estudiants de segon de batxillerat s’enfronten a la urgència de decidir el seu futur immediat mentre acaben els estudis de nivell postobligatori. Moltes vegades l’alumnat preuniversitari es troba insuficientment motivat perquè els mitjans de comunicació, les famílies, el mateix sistema educatiu i una part de la societat insisteix sovint a pintar-los un futur incert. Com si el fet d’apostar per l’ensenyament superior fos una mala decisió. Alguns professors d’universitat insisteixen que els arriben poc preparats, altres els pinten com a més desitjable que optin per la formació professional. Des del meu punt de vista, com que el moment de crisi en què ens trobem no és conjuntural sinó estructural, tenim una raó de més per apostar pel coneixement com a una de les mesures que ens pot servir per a canviar el model productiu i generar nova ocupació i riquesa. Però cal animar-los i tutelar-los en aquest procés per tal que conjuguin les seves expectatives amb les seves capacitats i possibilitats reals a fi de no abocar-los a un fracàs que podem evitar si els centres educatius, les famílies i els mateixos estudiants treballen junts en una mateixa direcció.

Una de les afirmacions que podem llegir al Quadern Treballar després de la universitat publicat per l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU) és que “les cinc competències que la població graduada considera més necessàries per desenvolupar una feina són la solució de problemes, el treball en equip, la presa de decisions, el pensament crític i la informàtica. Així doncs, l’enfocament competencial del currículum és un repte estratègic que hauríem d’aconseguir encarar de manera adequada ja que no podem permetre’ns un índex d’abandonament escolar tan elevat com l’actual i que tothom coneix a bastament. Sóc partidari que, a casa nostra, hauríem de donar prioritat a l’acció pedagògica i debatre menys sobre política educativa. L’aposta per l’autonomia dels centres d’ensenyament i per la innovació pot ajudar-hi.

L’estudi de l’Agència permet apreciar que, a Catalunya, el 70% de les persones que han cursat estudis superiors provenen de famílies sense estudis universitaris per la qual cosa es pot afirmar que tothom té les mateixes oportunitats d’accés a la universitat i que aquestes institucions juguen un important paper d’ascensor social. Una idea que desmenteix l’opinió que aquestes institucions tendeixen a reproduir les diferències derivades de l’origen social. Per una altra banda, l’estudi esmentat trenca el tòpic que la universitat és una fàbrica d’aturats ja que “tres anys després d’haver acabat els estudis, el 93% de la població graduada treballa” i “cada cop més tenen una ocupació pròpia de la titulació cursada”. Deia Barach Obama no fa gaire en el seu segon discurs de l’Estat de la Unió que “durant els propers deu anys, gairebé la meitat de tots els llocs de treball nous exigiran una educació que vagi més enllà del batxillerat”. I demanava si els ciutadans, els pares, estaven disposats a fer-ho possible començant des de casa i deixant clar que no és una “qüestió de fama o relacions públiques sinó d’esforç i disciplina”. No és també aquest el nostre cas?

L’oferta de graus en les dotze universitats catalanes és molt considerable (més de 450) i fer una bona tria no sempre és senzill: els factors aptitud i actitud continuen sent importants. Hi ha una altre aspecte a considerar sobretot pels alumnes de fora de Barcelona: de vegades estudiar en la mateixa ciutat on s’està vivint, és la millor opció per a la majoria d’estudiants. Cal pensar-hi perquè alguns d’ells trien una carrera que no es pugui fer a la seva província només pel fet d’anar a estudiar a fora. Cal parlar clarament amb els fills i ajudar-los a ser coherents i a tocar de peus a terra. A més a més, no a totes les famílies els és fàcil fer front a la despesa que suposa estudiar en una altra ciutat i no sempre és la decisió necessàriament més encertada. Hi haurà casos, en canvi, que aquesta serà precisament la decisió més oportuna. En un i altre cas, de totes maneres, sóc partidari de posar terminis per a l’assoliment de la graduació en funció de les especificitats de cada situació personal i evitar convertir el fet de matricular-se a la universitat en una mena de situació laboral indefinida.

Finalment, trobo interessant el web unportal que ha estat fundat per un grup de periodistes especialitzats en informació universitària i pot ser una eina útil a l’hora de cercar informació sobre els graus, el Top 10 de les carreres més sol·licitades, les que requereixen una nota de tall més alta, aquelles en què la formació s’adequa més a la feina o els estudis que faciliten trobar feina als tres mesos d’haver acabat. Un portal que pot ajudar els estudiants que desitgen cursar estudis universitaris a fer una bona tria i a prendre una bona decisió.

Setmana blanca superada

La primera tanda de les maragallianes vacances d’hivern ja s’ha fet amb un lloc a la història de l’organització escolar. Moltes famílies respiren tranquil·les perquè a partir del dia 7 tot sembla tornar a una rutina que contribueix a posar ordre en les complexes vides que tots tenim. Malgrat que la proposta venia de l’esquerra política, les diferències entre classes socials ha quedat més clara que mai: mentre uns anaven de creuer o a esquiar o de viatge, altres posaven a prova la paciència dels avis, uns altres anaven a casals i clubs esportius o recreatius i uns altres s’han quedat, senzillament, a casa.

Entre el professorat també hi ha hagut diferents maneres d’interpretar què calia fer durant aquests dies sense els alumnes. Als centres públics han fet vacances com ells i, diuen, treballaran la primera setmana de juliol. Altres han fet un “sí, però no” que, al capdavall, no se sap ben bé què ha significat. Altres centres, en canvi, han optat per traslladar el calendari laboral previst habitualment per a la segona setmana de setembre a les jornades d’uns dies que no podien convertir-se en una setmana “en blanc”. Si hi ha alguna cosa que es troba a faltar als centres educatius és, precisament, hores de treball en equip per part del professorat sense haver d’atendre alumnes al mateix temps.

Bona part de la societat s’ha quedat un cop més amb la idea que els docents fan tantes vacances com els estudiants i que és un sector que treballa més aviat poc. Amb totes les excepcions que es vulgui, és clar. Però m’haureu d’admetre que el sistema permet uns ritmes de feina bastant relaxats si els comparem amb altres sectors professionals i no comparteixo l’argument que l’estrès que comporta fer classes justifica uns períodes vacacionals tan llargs i una jornada laboral com la que es gaudeix en aquesta professió. És possible que aquesta opinió no sigui compartida per alguns mestres i professors ni, òbviament, pels nombrosos alliberats sindicals part de la tasca dels quals cada cop és qüestionada per més persones.

Malgrat tot, han continuat sense ser resolts els mateixos temes que abans de l’ocurrència socialista. N’apunto alguns: les escoles han de ser quelcom més que pàrquings. La conciliació entre la vida familiar i la laboral no pot dependre només del sistema educatiu i les empreses han de flexibilitzar més els horaris dels seus treballadors. El calendari escolar consta de 175 dies lectius però el calendari laboral del professorat hi afegeix també altres dies no lectius totalment imprescindibles perquè la seva tasca sigui la pròpia d’uns professionals i no la de simples guàrdies de seguretat. Penso que en massa ocasions, els qui es dediquen a la docència defensen poc la seva feina en el sentit que allò que salta als mitjans de comunicació és la qüestió de la jornada laboral en comptes d’aconseguir fer reeixir el seu perfil més professional, que hi és i, en general, de força bona qualitat.

Avaluació al setembre

Els mitjans de comunicació han tornat a posar sobre la taula el debat sobre la conveniència de tornar a fer exàmens de recuperació dos mesos després d’haver acabat el curs. La consellera d’Ensenyament estudia oferir de nou aquesta possibilitat davant l’elevat índex de fracàs escolar que patim en comparació amb altres països i davant del fet que un nombre considerable d’estudiants catalans obté el graduat en secundària obligatòria sense haver aprovat la totalitat de les assignatures, emparats en lleis com la LOGSE i la seva successora, la LOE de 2006. Aquestes lleis, cal admetre-ho clarament, ens han portat a la cota més elevada d’abandonament del sistema educatiu per part de l’alumnat de setze anys, en especial dels nois. Ben segur que si el fracàs hagués estat femení, ja hauríem fet no sé quantes lleis per tractar el tema amb la dosi necessària de discriminació positiva a favor d’elles.

La mesura, però, no compta amb un suport unànime: Francesc Imbernon (UB) pensa que podria anar bé a aquells alumnes que els queden dues o tres assignatures pendents al juny; per a Enric Roca (UAB) podria suposar un segon fracàs si els alumnes suspesos no se’n sortissin; entre els professionals de secundària també hi ha opinions diverses. Sigui com sigui, l’error seria seguir fent el mateix o pensar que amb uns quants canvis normatius el problema quedarà resolt. La responsabilitat no és solament del sistema educatiu formal, sinó de les famílies, de l’entorn social i dels mitjans de comunicació. Com deia el president Obama en el seu darrer discurs a la Nació, “només els pares poden assegurar que s’apaga el televisor i es fan els deures” i que “l’èxit no és una qüestió de fama o de relacions públiques, sinó d’esforç i disciplina”.

Sóc de l’opinió que la mesura no es pot basar en la convocatòria extraordinària d’un examen a començaments de setembre i aprovar qui el superi o deixar suspès qui no aconsegueixi la suficiència. Fa anys que es va apostar per l’avaluació continuada com a mesura per certificar els aprenentatges i jo en sóc partidari. Però no trobo tan lògic celebrar a primers del mes de juny una junta final d’avaluació contínua i quinze dies després convocar unes proves extraordinàries per tancar el procés, com s’està fent ara a l’ESO. No és en un sol examen que cal comprovar si s’han assolit i en quin grau els continguts i les competències bàsiques sinó que els instruments d’avaluació han de ser diversos, aplicats de manera racional durant el procés d’aprenentatge i el seu pes ponderat ha de ser coherent amb la metodologia de treball de cada centre escolar. Hauria d’haver passat a la història que amb un sol examen es pugui aprovar una avaluació i, menys encara, una assignatura sencera. Qualsevol activitat que es faci a classe pot ser utilitzada amb una finalitat avaluadora.

La segona oportunitat que podria donar la recuperació de setembre hauria d’anar acompanyada necessàriament d’una guia de treball autònom o guiat, en funció dels casos, en la qual s’hi concretessin clarament els objectius pendents d’assolir, els continguts a treballar, les activitats que caldria dur a terme per tal d’assolir aquests aprenentatges, els recursos necessaris i la proposta d’un calendari de treball raonable. Per poder fer les proves de recuperació hauria de ser imprescindible lliurar tot aquest material, en suport paper o electrònic, com un e-portafolis, defensar oralment la tasca feta i dur a terme algun tipus de tasca que vagi més enllà de la repetició memorística d’uns conceptes i que formi part de la programació didàctica de l’assignatura suspesa. El resultat d’aquest procés hauria de tenir un valor determinat en el conjunt de l’avaluació de la matèria com a un pas més, diferit en el temps, de l’avaluació contínua pròpia del curs escolar ordinari. Es tracta de facilitar a aquells alumnes que tenen un ritme d’aprenentatge més lent que puguin dedicar més temps a unes assignatures concretes en exclusiva. Amb algú al costat que els faciliti aquest reforç, és clar.

Sóc conscient, per acabar, que la mesura no resoldrà els casos d’alumnes despenjats del sistema, els que arrosseguen grans dèficits instructius o els casos greus. Però les mesures a prendre per donar resposta a aquestes tipologies i problemàtiques mereixen un debat a banda.