Entrenar les emocions és preferible a buscar la felicitat

Ressenya del llibre: "La familia, la primera escuela de las emociones", de Mar Romera.

Per Jordi Viladrosa i Clua | Juliol 2022

Mar Romera és mestra, pedagoga, i presidenta de l'Associació Pedagògica Francesco Tonucci (APFRAT). Afirma que l'educació emocional no es basa en discursos, sinó en “els comportaments emocionals recurrents viscuts al si de la família”.

 

L’autora se centra en la família com a espai essencial on cal ensenyar els fills a conviure amb les emocions, a saber-les identificar, reconèixer-les i a actuar segons calgui a partir de cada context i de cada situació perquè “una bona gestió emocional és clau per al nostre benestar”. L’entorn i els progenitors esdevenen els referents principals. A parer seu, són diverses les claus per a educar emocionalment els fills, però de totes elles, n’hi ha tres d’essencials: el temps, els límits i l’escolta.

El temps té a veure amb la presencialitat, tant pel que fa a la quantitat com a la qualitat. Aquest ser-hi vol dir fer junts el que sigui, no estar pendent d’altres entreteniments mentrestant. Posar uns límits clars i raonables és una bona manera d’evitar l’error de la sobreprotecció, un factor que els fa dèbils. Una estructura de límits els fa sentir segurs tot garantint la seva autonomia. I escoltar-los va més enllà del fet de sentir-hi perquè es tracta de dues coses diferents.

Una altra de les claus que Romera identifica és el respecte. Això significa que hem d’evitar projectar en els fills les pròpies expectatives i que cal ajudar-los a expressar el que senten de manera sana. Es refereix també a una mena de laboratori material per al desenvolupament integral d’una persona en el qual s’aprèn la gestió de les emocions a través de la comprensió i d’enfortir l’autoconcepte, que no és el mateix que l’autoestima.

 

L’aprenentatge de les emocions

Actualment, tot el que té a veure amb el món de les emocions i com en tenim cura ha passat a ocupar un lloc preferent, també en el terreny educatiu. Fer front als problemes adequadament, tenir control dels propis pensaments, entendre els sentiments d’un mateix i els dels altres, etc. s’han convertit en objectius a assolir per tal d’aprendre a viure sense que això vulgui dir que el que s’està fent és buscar la felicitat al preu que sigui.

Mar Romera planteja que podem fomentar l'educació emocional des de casa “dient t'estimo (malgrat que ja es dona per descomptat), abraçant-se, rient i plorant junts, respectant allò que l'altre sent sense fer judicis de valor sobre què hauria de sentir”. És en aquest sentit que la família esdevé la primera escola de les emocions, perquè “els comportaments emocionals recurrents viscuts en el si d’una família es converteixen en hàbits de gestió emocional per a tota la vida”.

A casa, doncs, i a l’escola, la nostra autora considera l’educació emocional com un “procés continu i permanent que ha de ser present durant tot el desenvolupament educatiu de l’alumnat”. El seu plantejament és que “els nens més que saber han de ser, és a dir, tenir autonomia per triar, ser responsables, activar el pensament crític, impulsar la creativitat, aprendre a treballar en equip, conèixer i treballar en les seves emocions fent, d’aquesta manera, que el coneixement es torni a saber”.

Hi ha emocions que s'aprenen directament, com la por o la ràbia, però el més habitual és que s’aprenguin observant les persones que ens envolten. És per això que és important que els pares i els professors siguin conscients que, per a bé o per a mal, són un model davant dels seus fills i dels seus alumnes.

 

La intel·ligència emocional

La intel·ligència emocional és un entramat d’habilitats toves (soft skills) que les persones tenen per naixement o perquè les aprenen al llarg de la seva vida: l’empatia, l’automotivació, l’autocontrol, la gestió de les emocions...  Es tracta d’un concepte que van donar a conèixer per primer cop els psicòlegs nord-americans Peter Salovey i John Mayer l’any 1990, malgrat que es va fer més popular gràcies al llibre que va escriure Daniel Goleman, cinc anys més tard.  Segons Mayer i Salovey, (1997), la Intel·ligència Emocional es descriu com la “capacitat de percebre, utilitzar, comprendre i regular eficaçment les emocions en un mateix i en els altres, de manera que ens permeti desenvolupar un comportament adaptatiu a l'entorn”.

Emocions bàsiques

Romera ens diu que “no hi ha emocions positives ni negatives. Totes les emocions són necessàries”. I, per a això, el que cal fer és viure bé les emocions bàsiques. Són aquestes deu:

La por “és la que ens permet estar vius i tenir prudència” per traspassar els límits.

La ràbia o l'enuig els sentim quan les coses no surten bé i necessitem aprendre a controlar-lo.

La sorpresa és una emoció fonamental a l'educació. Una de les seves funcions és “ser frontissa que em permetrà canviar d'emoció”.

La culpa constructiva, que ens ajuda a “entendre que l'error és una oportunitat”.

La tristesa permet parar “per tornar a començar”.

El fàstic és necessari per a triar i “rebutjar allò que ens és nociu”

"La curiositat ens salvarà", afirma Romera.

L'admiració fa que els nostres fills ens ubiquen com a referents.

La seguretat és crucial per “aprendre i créixer, per donar noves oportunitats, perquè t'estimo per qui ets i no pel que fas”.

L'alegria ha de fer-se present durant tota la jornada.

A manera de resum, segons Romera, les emocions més importants per a educar es troben a dins de la paraula CASA: curiositat, admiració, seguretat i alegria.

 

Aquest és un llibre en el qual la pedagoga Mar Romera exposa les dificultats més habituals que pares i mares poden descobrir durant el procés d'aprenentatge a la infància, i proposa accions que milloraran la capacitat d'anàlisi i d'actuació en les relacions entre pares i fills.

Publicada inicialment a: https://impulseducacio.org/entrenar-les-emocions-es-preferible-a-buscar-la-felicitat/

Els problemes complexos requereixen solucions també complexes

Ressenya del llibre "Educar en la complejidad", de Juan Fernández

Per Jordi Viladrosa i Clua | Setembre 2022

Juan Fernández (@profesmadeinuk) és un professor de secundària i de batxillerat molt conegut en el sector educatiu pel seu blog investigacióndocente.com. És autor, conjuntament amb Mariana Morales del llibre “La Evaluación Formativa: Estrategias eficaces para regular el aprendizaje”.

La realitat educativa es troba davant del mateix perill simplificador que molts altres àmbits de la nostra societat a causa de la falta d’espais per a una reflexió reposada i d’admetre que la complexitat no admet respostes simples. Ens endinsarem en algunes de les aportacions de l’autor d’aquest llibre tot seguint l’estructura del seu índex.

En el capítol 1, “Elogi de la complexitat”, es parteix del fet que tenim tendència a categoritzar o classificar per a simplificar l’allau d’informació a què hem de fer front i a donar cobertura a les modes, que també existeixen en l’àmbit de l’educació, sense contrastar prou el seu contingut ni la seva utilitat. Malgrat això, Juan Fernández és de l’opinió que “en un moment en què existeixen pocs consensos, la necessitat de desenvolupar el pensament crític és potser una de les idees amb les quals estem bàsicament tots d’acord”. Aquesta opció ens facilitarà desmuntar els biaixos cognitius com són l’efecte de la veritat il·lusòria i el biaix de confirmació, sobretot perquè “cal conèixer bé el fonament teòric de les pràctiques educatives per tal d’aplicar-les amb sentit”.

El capítol 2, “Una noció complexa de la veritat”, ens recorda que la veritat, malgrat que pot arribar a ser complexa, s’ha de buscar i cal fer-ho amb l’ajut de les dades (quantitatives) i de les proves (qualitatives). L’autor afirma que, per a adquirir coneixement, ens cal l’argumentació i el debat, la qual cosa, tal com mostra la recerca, és la millor manera de superar els biaixos cognitius i les fal·làcies. Trobar unes fonts fiables o expertes en un tema és un punt fonamental per a l’educació del pensament crític. Aquest plantejament que ens fa Juan Fernández és molt interessant perquè ens convida a concretar, però sense deixar-nos endur pels postulats simplificadors del màrqueting i també perquè l’escola no té per què adaptar-se contínuament i acrítica a les necessitats percebudes per una societat que rep un bombardeig continu de missatges simplistes sobre educació.

El capítol 3 se centra en la pregunta que li dona títol: “Sense motivació no es pot treballar... o sí?” Sigui quin sigui el nostre enfocament de l’educació, l’autor és categòric quan afirma que “a llarg termini, és millor apostar per la motivació intrínseca” perquè “quan estem motivats, prestem més atenció, persistim durant més temps i som capaços de treballar de manera més independent”. Per aquest motiu, la variable que hauria d’interessar més als docents i a les famílies és la del “valor”, el qual hauria d’estar centrat en el procés d’aprenentatge i no tant en el resultat. El valor és equivalent a tenir “metes”, que són les que “generen motivació intrínseca”.

Aquest tipus de motivació apunta, doncs, a la necessitat de crear les condicions per a l’èxit acadèmic ensenyant els alumnes a treballar de manera que “aprenguin una mica més” i millor. O sigui que l'aprenentatge és anterior a l'autèntica motivació i la motivació sense aprenentatge no ens serveix. Aquest plantejament encaixa clarament amb la finalitat formativa de l’avaluació, que promou un sentit de competència i d’autoconfiança en l’alumnat.

Fernández, en el capítol 4, “El poder de les emocions desagradables”, ens recorda com és d’important el paper de les emocions en l’aprenentatge, però afirma que se n’ha popularitzat una visió simplista, perquè sembla que l’important és “estar emocionat”. En canvi, el factor determinant és la implicació, perquè "l’aprenentatge que ocorre en una aula on hi ha implicació ja genera emocions i motivació per si sol". No cal, doncs, buscar a fora allò que ja tenim a dins. Aquest capítol acaba amb una aportació que, per a molts és controvertida: cal acceptar sense més ni més que el nen sigui el centre de tot? L’autor afirma que “educar en la complexitat implica també educar en la renúncia”. Per això, diu Fernández, “una educació emocional sensata es mou sempre en l’equilibri entre reconèixer el que un sent i el que senten els que té a prop”.

En el capítol 5, “El llenguatge de les expectatives”, Juan Fernández ens ofereix una nova controvèrsia: si donem per suposada l’escola i els seus fins, tenim el perill de convertir-la en un establiment de consum com qualsevol altre. És, doncs, una qüestió d’expectatives d’allò que la societat espera de l’educació. Per tal que no quedem enfocats en una qüestió abstracta, l’autor afirma que les millors expectatives per a l’alumnat són els hàbits i els límits. Els hàbits, perquè aporten concrecions que es repeteixen, i els límits perquè asseguren la convivència, l’autocontrol i el bé de la comunitat, sempre tenint en compte el context en què es mou cada persona.

Ens hem anat creient que “el mètode pot resoldre els problemes” i hem acabat actuant d’acord amb aquest plantejament. Aquesta és la idea inicial del capítol 6: “Més complexitat no és igual a més mètodes”. Dit d’una altra manera, l’autor ens està dient que hem convertit el mitjà en un fi perquè no hem tingut prou en compte que l’acció pedagògica d’un centre educatiu s’ha de centrar en allò què s’aprèn, en els aprenents i en com es comprova aquest aprenentatge. Aleshores és quan es pot valorar quina és la millor manera de fer-ho i no a la inversa. La metodologia mal entesa no deixa de ser un joc terminològic que va canviant amb el temps, però que no sol anar acompanyat d’una reflexió profunda sobre els seus fonaments teòrics ni d’una avaluació objectiva dels seus resultats.

Hi ha encara un altre factor que es posa a la nostra consideració, el currículum, allò que s’ensenya. Juan Fernández considera que la comprensió lectora i l’expressió escrita en són la base, per davant de l’èmfasi en l’adquisició d’habilitats.

Finalment, el capítol 7 aporta el que apunta el seu títol: “Algunes propostes per a educar la complexitat”. Fernández proposa, en primer lloc, dues vies clau per a atendre la complexitat de l’educació: la comprovació científica i el pensament crític. I, en segon lloc, planteja tres característiques del que podríem anomenar “expert educatiu” o “model de docent”:

1.     Que sigui un professional reflexiu.

2.     Un educador que conreï la seva ment, “no solament amb cursos i tallers, sinó amb llibres i articles”.

3.     Que comprengui que “la seva labor es mou des del vincle personal amb cada alumne fins a la construcció d’un món més equitatiu i just”.

 

Educar en la complexitat, per tant, suposa educar-nos en les bases científiques de l’aprenentatge, perquè calen fonaments sòlids que garanteixin “passos sostenibles en la millora de l’educació” i mantenir un cert escepticisme sa davant de la multitud d’opinions i “solucions màgiques” amb què ens anirem trobant en el futur.

Publicada inicialment a: https://impulseducacio.org/els-problemes-complexos-requereixen-solucions-tambe-complexes/

Avaluar a través d’una nota és posar el focus en la qualificació

La finalitat formativa de l’avaluació té una funció reguladora de l’aprenentatge en un currículum competencial

Per Jordi Viladrosa i Clua | Juny 2022

Tradicionalment, hem identificat el fet d’avaluar amb la recollida de dades per part dels professors que els permeti obtenir una qualificació. Malgrat que abunden els instruments que es poden utilitzar, el més habitual és l’examen o tasques escrites. Amb la informació aconseguida i tot un seguit de càlculs més o menys sofisticats, el professor pren una decisió sobre si els seus alumnes saben uns determinats continguts i amb quin nivell. Molt sovint, quan això passa a final d’un curs, hi sol haver en joc que s’aprovi o no una assignatura i, en alguns casos, que calgui romandre un any més en el mateix nivell educatiu.

Preocupació per la taxa d’abandonament escolar i la repetició de curs

Un fet preocupant és que el 8,7 % dels alumnes de secundària repeteix curs a Espanya, una dada quatre vegades més elevada que la mitjana de l’OCDE (1,9 %). Andreas Schleicher, director del programa PISA, afirma que “en els millors sistemes educatius de l'OCDE els col·legis són els responsables dels resultats dels alumnes, mentre que, a Espanya, si aquests no obtenen els objectius requerits, se'l fa repetir. En aquests països, és el sistema educatiu el que s'adapta als estudiants i no a l'inrevés; se'ls atén de manera individualitzada i a penes hi ha barreres de caràcter institucional”.

Segons Schleicher, “les experiències demostren que donar el mateix a un estudiant que ha fracassat no el fa millorar. A països amb bons resultats, com Finlàndia, Japó, Corea i Canadà, la repetició, senzillament, no existeix perquè és una mesura ineficaç, cara i estigmatitzant”. També coincideixen amb Schleicher molts experts en educació que constaten que fer repetir curs genera frustració als alumnes, fa créixer l'abandonament escolar i no serveix de res si no es canvia la metodologia d'aprenentatge. Jordi Musons, director de l’escola Sadako, comparteix aquest punt de vista: “entenem la repetició i l'avaluació com a poder del docent, com l'amenaça per generar aprenentatge. La por pot ser una emoció que fomenti l'aprenentatge, però és restrictiva en l'àmbit emocional i no és positiva per a l'alumnat amb més dificultats”. A més a més, hi ha una altra dada que ens hauria de preocupar perquè fa molts anys que no millora gaire: segons l’Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), la taxa d’abandonament prematur dels estudis l’any 2020 era un 17,4 % a Catalunya, un 16 % a Espanya i un 9,9 % a la UE-27.

Quin és l’objectiu de l’avaluació?

El fenomen de l’èxit educatiu vinculat a les notes té un pes important en la nostra societat, tan centrada en la competitivitat i tan enfocada cap als resultats. El propòsit no hauria de ser que els alumnes aprenguin? Quina és, doncs, la finalitat de l’avaluació? La resposta és: depèn! Si la finalitat amb què apliquem l’avaluació és acreditativa dels objectius assolits, aleshores significarà que ens trobem al final d’un procés d’aprenentatge i pot tenir sentit posar el focus en els resultats i, fins i tot, en una qualificació. En canvi, si la funció de l’avaluació és regular el procés d’aprenentatge i procurar l’autoreflexió per part dels estudiants vol dir que la finalitat de l’esmentada avaluació és formadora o formativa. Tal com podem veure en la figura 1, totes dues modalitats són avaluació; és la finalitat amb la qual les utilitzem la que marcarà la diferència. I totes dues són compatibles, és clar.

Font: Dpt. d’Educació: Avaluar és aprendre. 2020

Portem ja un cert temps mirant de basar la pràctica educativa en un model competencial, però el sistema d’avaluació es resisteix a fer un moviment decidit perquè tothom sap que si canviem l’avaluació és tota l’arquitectura del disseny didàctic el que canvia. Com afirma Neus Sanmartí (2019), hem de “passar d’una avaluació de l’aprenentatge cap a una avaluació per a aprendre”. Tenim tendència a barrejar el fet d'aprendre amb aprovar. Avaluar s’associa massa vegades amb examinar i amb qualificar algunes de les activitats que es fan a l’aula. Ens hauríem de preguntar més sovint què avaluen realment els professors quan ho fan i a qui estan retent comptes: als alumnes, a l’administració educativa, a les seves famílies, a la societat? L’altra pregunta que caldria fer és: per què ho fan?

Oferir feedback qualitatiu

L'avaluació a base de notes contínues, sense prendre decisions sobre què podem fer perquè l'alumne se centri en certes coses o millori en alguns errors, es converteix en burocràcia administrativa. L’avaluació que ens resulta educativament més productiva és l’orientada a l’aprenentatge, la que ofereix un retorn basat en comentaris personalitzats que augmenten la motivació intrínseca per a millorar les tasques que s’han proposat en un inici per tal d’assolir uns objectius educatius determinats. És clar que caldrà preveure un temps per a la reflexió i la corresponent revisió posterior del que encara es pot fer millor. És l’etern repte del professorat que ha d’aconseguir que la primera versió d’una activitat o treball no sigui necessàriament la final.

D’acord amb Dylan Wiliam, professor emèrit de l’Institut d’Educació de la Universitat de Londres, “amb l’avaluació formativa els docents compten amb un ventall més ampli de coneixement, amb la qual cosa poden guiar millor i adequar l’ensenyament de manera individualitzada, en funció dels diferents ritmes i necessitats de cadascun dels seus alumnes”. El protagonisme no és solament del professor, ja que cada alumne i els seus companys de classe hi tenen un paper a desenvolupar. Wiliam ha presentat en múltiples ocasions cinc “estratègies clau” que poden ser útils per a la implementació d’una avaluació amb una finalitat formativa. Aquestes cinc propostes tenen cadascuna d’elles un capítol dedicat al seu llibre “Embedding Formative Assessment” (2011) i les podem veure de manera esquemàtica a la figura 2.

Font: Wiliam, D (2011) Embedded Formative Assessment. Solution Tree Press.

 

En resum, al meu entendre, el pas que cal fer, doncs, és donar prioritat a l’avaluació formadora, és a dir, aquella que té el fonament en el propi autoaprenentatge de l’alumnat, la seva autoreflexió i la valoració que fa de si mateix i de com encarar el seu procés de millora a partir d’uns criteris d’avaluació coneguts prèviament. Una avaluació cada cop més personalitzada, oberta i inclusiva que passa de posar el focus en el control a posar-lo en l’aprenentatge. La qualificació, l’avaluació amb una finalitat acreditativa, caldria reservar-la per al final de tot el procés d’aprenentatge.

Per a saber-ne més

Sanmartí, N. (2019): Avaluar i aprendre: un únic procés. Barcelona: Editorial Octaedro.

Morales, M., Fernández, J. (2022): La evaluación formativa: Estrategias eficaces para regular el aprendizaje. Barcelona: Editorial SM.

 

Publicat inicialment a: https://impulseducacio.org/avaluar-a-traves-de-notes-es-posar-el-focus-en-la-qualificacio/

Llegat d’en Pere Pujolàs: en record d’un pedagog de merescuda fama

Pujolàs és tot un referent de l'escola inclusiva i precursor de l'aprenentatge cooperatiu

Per Jordi Viladrosa i Clua | Febrer 2022

Aviat farà set anys que el pedagog català Pere Pujolàs i Maset ens va deixar a seixanta-cinc anys. Pujolàs era i és tot un referent en el camp de l’assessorament psicopedagògic, la inclusió educativa i l’aprenentatge cooperatiu, àmbits en els quals va centrar la seva recerca i les seves publicacions. Un gironí, que també fou vigatà, que trobava temps per als amics, per a la família i per a la comunitat.

La persona i la seva carrera professional

Els qui el varen tractar en ressalten la seva generositat, noblesa i bonhomia. Quan impartia alguna formació adreçada a professors, t’adonaves de seguida que les seves conviccions pedagògiques també provenien d’una veu interior que feia encara més visible la «filosofia» de fons que l’inspirava: fer de l’aula un espai que acull tothom, que tots són importants i que, per això, s’ha d’ajudar a qui ho necessita. Aquest plantejament té a veure també amb altres aspectes que podem destacar de la seva persona: un dels més coneguts és que les seves conviccions religioses el van fer un cristià compromès i implicat en moviments religiosos diversos fins al darrer moment de la seva vida.

Pel que fa a la seva formació acadèmica, es va llicenciar en Ciències de l'Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona, era màster en Intervenció Psicopedagògica i assessorament curricular per la Universitat de Barcelona i doctor en Pedagogia per la Universitat de Girona. Entre les seves tasques professionals havia fet classes de Fusteria a l'institut de Formació Professional d'Anglès, del qual en va ser director. També va formar part de l'Equip d'Atenció Psicopedagògica (EAP) del Pla de l'Estany des del 1992 al 1998. És a partir d’aquest mateix any quan va exercir la docència i la recerca a la Facultat d’Educació de la Universitat de Vic, en la qual va tenir diversos càrrecs i on va crear el Centre d'Innovació i Formació en Educació (CIFE) i el Grup de Recerca Educativa sobre Atenció a la diversitat (GRAD).

Pujolàs, un formador expert i proper

Durant el curs 2009-2010 vaig assistir a un seminari de formació permanent dirigit per ell i organitzat per la Institució Familiar d’Educació a Montblanc (Tarragona) i el record que m’ha quedat, ara que han passat els anys, és que els qui hi participàvem no teníem davant nostre un teòric sinó un pedagog vivencial, expert i experimentat. Vivia la inclusió des del moll de l’os. Se li atribueix la frase: «En una escola inclusiva només hi ha alumnes, a seques, sense adjectius». I és així mateix com ho transmetia.

El seu compromís inequívoc amb el vessant pràctic de les seves propostes no estalviava que el rigor teòric hi fos present en tot moment. L’anaves a veure després de la sessió i no tenies mai la sensació que tingués pressa per enllestir la jornada. Desprenia senzillesa i profunditat intel·lectual alhora, cosa gens fàcil quan el formador sap que allò que comparteix és útil si es fa bé malgrat les objeccions, segurament legítimes, de qui acut a la formació amb un convenciment encara incipient. Els meus companys i jo hi vèiem un mestre en el sentit més noble del terme.

Teoria acurada acompanyada d’una pràctica carregada d’experiències educatives dutes a terme a peu d’aula en tota mena de contextos i centres educatius. En la seva lliçó de jubilació, pronunciada el 20 de novembre de 2013, i que portava per títol “Marques de foc. Lliçons de pedagogia”, confessava que “estic molt enamorat de la meva feina i de la carrera com a pedagog”. Considerava que els pedagogs Lorenzo Milani, Célestin Freinet, Paulo Freire i Emmanuel Mounier, entre altres, havien estat per a ell com unes “marques de foc”. Heus ací el perquè del títol que va escollir!

Publicacions destacades

Atención a la diversidad y aprendizaje cooperativo en la educación obligatoria. Archidona (Málaga): Aljibe, 2001.

Pujolàs aporta eines per a donar resposta a l’atenció a la diversitat des del treball en equip cooperatiu amb pautes concretes de com dur-ho a la pràctica.

Un altre assessorament per a l'escola. L'assessorament psicopedagògic des d'una perspectiva comunitària. Barcelona: La Galera, 2002 (Coautoria amb Reyes Carretero i Joan Serra)

Una proposta de canvi a partir de l’anàlisi, la reflexió i l’acció adreçat a tots aquells que es dediquen professionalment a l’assessorament psicopedagògic en àmbits educatius formals.

El aprendizaje cooperativo. 9 ideas clave. Barcelona: Graó, 2008.

En aquesta publicació trobem una resposta a com passar d’una estructura basada prioritàriament en activitats individuals i sovint  competitives a una estructura on l’activitat cooperativa és un element clau per a fer possible la inclusió de tota classe d’alumnes en una aula ordinària.

Aprendre junts, alumnes diferents. Els equips d'aprenentatge cooperatiu a l'aula. Vic: Eumo, 2003 (2a edició, 2015)

Un llibre que planteja una escola per a tothom i que proposa aplicar a l’aula la metodologia de l’aprenentatge cooperatiu tot fent que els alumnes en siguin protagonistes.

La inclusió escolar segons Pere Pujolàs

Pujolàs, en el transcurs d’una conferència sobre escola inclusiva que va tenir lloc a la Universitat de Vic l’any 2007, afirmava que els postulats sobre la inclusió escolar eren els següents:

•  L'escola ha de celebrar la diversitat. S'ha de poder gaudir tot aprenent: a l'escola, tothom hi ha d'estar a gust i sentir-s'hi segur.
• L'escola s'ha de basar en una política d'igualtat: No s'ha de tractar tothom igual -com si els nens i nenes no fossin diferents- sinó que s'ha de tractar tothom igual de bé, en funció -precisament- de les seves diferències.
• L'escola ha de posar un especial èmfasi en la motivació de l'alumnat, i el professorat s'ha de centrar a facilitar l'aprenentatge i no simplement en transmetre coneixements.
• L'escola ha de preparar per a la cooperació, i no per a la competició.

Als postulats anteriors hi afegia tres raons per a una escola inclusiva:

• Aprendre junts alumnes diferents és just.
• Aprendre junts alumnes diferents és necessari per a tothom.
• Aprendre junts alumnes diferents és possible.

Segons el nostre autor, les raons de l’aposta inequívoca per la inclusió són ètiques i una qüestió de justícia; a més a més la inclusió social és un valor. Aconseguir que els alumnes aprenguin junts és anar més enllà encara: “que aprenguin que poden aprendre junts, que poden viure i conviure junts, malgrat les seves diferències”. Defensava que no s’havia de procurar que els grups fossin homogenis perquè és impossible; el més lògic és, deia, “preocupar-nos com podem gestionar l’heterogeneïtat”.

Defensava la idea que darrere d’una opció per la inclusió hi havia un “ideal de vida”, una “forma de viure i de conviure”. Fer-ho possible, anant més enllà de resignar-se davant del ”statu quo” és el repte de qualsevol educador. Entenia que “l’excel·lència en una escola per a tothom en les etapes obligatòries no es mesura per l’èxit dels més capaços, sinó pel progrés que procura a cadascú fins al màxim de les seves possibilitats”.

El programa Cooperar per Aprendre / Aprendre a Cooperar

Fruit de les recerques que va impulsar Pujolàs, va néixer el programa CA/AC (“Cooperar per Aprendre / Aprendre per Cooperar”) que es va aplicar en força centres educatius d'arreu de Catalunya i l'Estat espanyol gràcies a tallers i seminaris de formació i assessorament que van donar peu a la creació de la Xarxa Khelidôn (mot grec que vol dir ‘oreneta’, uns ocells que necessiten anar en grup) cosa que dona més sentit a aquest espai format per escoles, grups i persones que poden compartir experiències i materials sobre aprenentatge cooperatiu, un dels seus darrers projectes.

En la jornada que va oferir a Barcelona, convidat per la Fundació Impuls, Pere Pujolàs afirmava que “una escola inclusiva és una escola on poden aprendre junts alumnes diferents” i que això era possible si s’estructura el procés d’ensenyament i aprenentatge de manera cooperativa; això és, “ensenyar en equip” (estructura docent cooperativa) i “aprendre en equip” (estructura de l’activitat de l’alumnat a l’aula cooperativa). Dels diversos estudis disponibles, es pot constatar que, “en una experiència continuada de treball cooperatiu, s’estableix una relació bidireccional entre el rendiment o productivitat dels participants, la qualitat de les seves relacions interpersonals i la seva salut psicològica”.

L’aprenentatge cooperatiu no és una manera més de posar els alumnes a treballar en equip sinó aconseguir la implicació màxima possible de cada alumne en el seu procés d’aprenentatge; és transformar una situació individualista o competitiva en una altra de cooperativa, en la qual afloren les competències socials. Vegeu la figura 1 on  podem veure els diferents tipus d’interaccions dels alumnes amb el professor i entre ells.

 

Figura 1

Font: P. Pujolàs i J.R. Lago (Coords.) (2011): Programa CA/AC per ensenyar a aprendre en equip. Universitat de Vic.

 

El programa Cooperar per Aprendre, Aprendre a Cooperar (CA/AC) va més enllà de ser considerat un recurs per a aprendre els continguts curriculars, perquè “és, en si mateix, un contingut curricular més que els alumnes han d’aprendre i que, per tant, se’ls ha d’ensenyar”. Es fa imprescindible, en conseqüència, tenir planificats diversos àmbits d’intervenció: primer, la cohesió del grup, amb l’aplicació de diverses dinàmiques; segon, el treball en equip com a recurs per a ensenyar, la qual cosa es fa a partir de tècniques i estructures que ho faciliten; i tercer, el treball en equip entès com a contingut propi. En cada equip s’hi establirà una normativa que el faciliti, un pla de l’equip per concretar els objectius que es pretenen assolir i un pla d’avaluació. Els diversos rols i funcions que han d’exercir els diferents alumnes en un marc de lideratge compartit i de repartiment de responsabilitats són un element clau. La responsabilitat individual i la interdependència positiva són també una de les característiques pròpies d’aquesta metodologia inclusiva.

Epíleg

Destaquem, finalment, el seu compromís amb la pedagogia i amb la formació del professorat que l’ha de transferir als alumnes als quals s’adreça. Aquest escrit d’elogi a la figura d’en Pere Pujolàs és un acte de reconeixement acadèmic i social d’un autor que va tenir la inclusió educativa i l’aprenentatge entre iguals com a eix vertebrador de la seva obra. El seu llegat continua ben viu a través dels seus llibres i publicacions i, sobretot, a través de multitud de professionals que el continuen tenint com a referent. Li agraïm tota la seva gran aportació a la transformació de l’escola i, per extensió, de la societat.

 

Article publicat inicialment a la revista digital educativa Diàlegs, núm. 3, p. 80-85

https://impulseducacio.org/revista-dialegs/

A l’era digital l’educació del caràcter ha de situar-se al centre de tot aprenentatge

Les virtuts del caràcter modelen qui som, quan es conreen s’educa ciutadans segurs, autònoms i compromesos

Per Jordi Viladrosa i Clua | Abril 2022

Afirma Herbert Spencer que “l’educació té per objecte la formació del caràcter” en el sentit d’educació moral, perquè l’êthos, el caràcter, és un tret o un conjunt de trets dominants en la fisonomia moral d’una persona. Singapur va ser un dels primers països a situar els valors al centre del currículum de manera explícita. Emfatitza el respecte, la responsabilitat, la resiliència, la integritat, la cura o l’harmonia als centres educatius. Aquests valors estan orientats a modelar les virtuts del caràcter dels alumnes. Aquest marc les refereix com “valors en acció”. El repte és conrear persones segures, autònomes, ciutadans compromesos i contribuents actius. Les escoles dissenyen els programes curriculars per al desenvolupament de competències a partir d’aquesta visió del desenvolupament humà. (Schleicher, 2018)

Aquesta inquietud està prenent força als Estats Units, al Regne Unit, a Indonèsia o a Singapur, però no tant al nostre país. Andreas Scleicher, en una entrevista per a Impuls Educació, justificava precisament aquest aspecte i afirmava que els valors són un element crític per al sistema educatiu i que cal posar-los “al centre d’allò que ensenyem i pensar després en el coneixement i les habilitats com a possibles formes d’i·lustrar aquests valors”.

La pedagogia, la psicologia o la filosofia estudien el caràcter de manera transversal i, no obstant això, un recorregut històric per les lleis orgàniques en matèria d’educació promulgades a l’Estat espanyol l’obvien o, com fa la LOMLOE (2020), en canvia el punt de mira i posa el focus en els valors cívics i ètics.

Educar i no solament instruir sempre ha estat un objectiu primordial de l’escola, que sap que no en té la competència exclusiva perquè també hi tenen molt a dir la família, les amistats o altres institucions. José A. Marina ho resumeix de manera molt sintètica quan afirma que “educació = instrucció + educació del caràcter”. Un possible punt de trobada és l’opció per un model d’educació del caràcter que inclou diversos enfocaments educatius, com ara l'educació completa del nen -en podríem dir educació integral-, l'aprenentatge a través del servei, l'aprenentatge socioemocional i l'educació cívica.

Així doncs, hi ha consens a l’hora d’entendre que l'educació obligatòria no ha de transmetre només coneixements, sinó que procura forjar actituds servint-se de  temes transversals, o amb una mirada globalitzadora. Anys enrere el currículum preveia fer-ho a través de l’assignatura Educació per a la Ciutadania i la llei vigent ho planteja amb l’àrea d’Educació en Valors Cívics i Ètics. Quan partim del concepte de valors apel·lem a la formació integral de les persones; o sigui, ens estem referint a la personalitat. En aquest sentit, quan ens referim a la transmissió de valors, l’escola s’ha trobat amb la necessitat de fer-los explícits per tal de no caure en allò que tradicionalment hem conegut com a currículum ocult.

Virtuts, habilitats toves i fortaleses del caràcter

Una altra definició de caràcter és la que l’entén com un conjunt d’hàbits operatius bons (ens referim a les virtuts) o dolents (els vicis) que configuren una personalitat. El filòsof i escriptor Carlos Goñi (2022) ens aporta un matís interessant:

“Molts pensadors, des de la primera hora de la humanitat, han considerat que la clau de la vida moral rau en la pràctica de la virtut. En l'actualitat, ens hem oblidat d'aquesta tendència i fins i tot sembla que ens fa vergonya pronunciar la paraula virtut, com si virtuós fos sinònim de purità, submís, pusil·lànime, o timorat. Tanmateix, és justament el contrari: la persona virtuosa afronta la vida amb grandesa perquè transforma hàbits i pràctiques quotidianes en virtuts que la fan madurar, l'enforteixen, la fan gran”.

Per la seva banda, el món empresarial valora molt les anomenades “soft skills” a l’hora de fer una selecció de persones per a ocupar un lloc de treball. Cada cop hi ha més empreses que se centren en aspectes ètics a més a més dels tècnics o els estrictament professionals. Aquesta és una manera indirecta de demanar als centres educatius i a les universitats que les ocupacions actuals i futures han de ser cobertes amb persones íntegres i amb una bona formació moral sense cap mena d’adoctrinament. L’explicació ens la dona José M. Torralba: “La moralitat d’una persona es troba en el seu caràcter. No consisteix només en la capacitat de distingir el bé del mal (fer judicis ètics), sinó també a triar encertadament i actuar en conseqüència; per a això són imprescindibles els corresponents hàbits del caràcter”.

Ben mirat, algunes de les habilitats toves també són virtuts: respecte, tolerància, ordre, confiança, discreció, responsabilitat..., però cal que esdevinguin accions repetides perquè acabin sent hàbits virtuosos que, d’acord amb James Arthur “afavoreixen l’excel·lència perquè estan encaminats als ideals del bé, la veritat, la justícia i la bellesa”. No es tracta solament de pensar en clau individual, sinó de procurar vetllar pel bé comú; a la qual cosa cal afegir-hi que sense practicar-ho, sense models de referència, tenim el perill de convertir-ho en un temari teòric d’una assignatura més.

Potser no podem exigir que els professors siguin un model de virtut a imitar, però sí que podem esperar d’ells que transmetin uns determinats valors quan exerceixen la docència: tenir actualitzats els coneixements i continguts de les seves matèries, ser honestos, treballar bé, tenir una mentalitat de creixement, procurar que els alumnes es facin bones preguntes, etc. Aquestes actituds faciliten una relació personal alumne-professor idònia per a compartir espais facilitadors de la pràctica de les virtuts de manera transversal i contextualitzada. Ens trobem, doncs, davant de l’oportunitat que ofereixen les institucions educatives de convertir les múltiples converses de creixement que hi tenen lloc en ocasió de millora personal per a la transformació de la societat tot formant-ne part activa.

Com descobrim al projecte Aude25, cada persona és única i ha d'aprendre a ser feliç,  la qual cosa significa que podem parlar de lideratge ètic, la capacitat de la persona per dirigir la seva pròpia vida segons uns principis ètics i, com a conseqüència, ser agent de canvi en el seu entorn, que l’ajudarà a descobrir els seus talents i el sentit de la seva vida. En aquest projecte no es parla de virtuts sinó de sis fortaleses internes del caràcter, un model anomenat AIRIS (autonomia, identitat, resiliència, integritat, sociabilitat, saviesa), que combina amb les cinc dimensions de la persona (física, emocional, social, racional i transcendent). De la combinació de totes dues en resulten trenta fortaleses, qualitats i virtuts humanes per al creixement humà.

James Arthur i l’educació del caràcter

James Arthur és el fundador i director del Jubilee Centre for Character and Virtues a la Universitat de Birmingham, una institució líder i única al món dedicada a l'estudi i a la recerca de com el caràcter i les virtuts impacten en els individus i la societat. En una entrevista que li va fer Impuls Educació, afirmava que de vegades sí que tenia la sensació d’anar a contracorrent pel fet d’animar a incorporar les virtuts en centres educatius, universitats, revistes i llibres sobre educació. Segons aquest autor, les escoles se centren molt més en l’aprenentatge de les competències, habilitats i formes de coneixement que es consideren necessàries per incrementar la nostra capacitat per tenir èxit. Es tracta d’un enfocament molt pragmàtic de tipus tecnològic o material.

Arthur prefereix el terme virtut en comptes del de valors perquè “és menys relatiu, és més sòlid i compta amb una millor fonamentació”.  Afegeix que si el “principal objectiu de l’educació és ajudar els éssers humans a ser més plenament humans els professors han de preguntar-se a si mateixos quin tipus de persones volen promoure perquè no és sensat tenir un objectiu educatiu sense considerar quines realitzacions concretes implica”.

Davant del pes que té la societat, afirma que “el caràcter és la base per al desenvolupament humà i social, que requereix accés a coses materials com la salut, el benestar, l’educació, però també les virtuts morals, intel·lectuals i cíviques”.  I continua “la millora personal en les virtuts del caràcter es nodreix de la comunitat perquè, com a virtut, la justícia social implica la nostra voluntat de promoure el bé comú de les comunitats a què pertanyem”.

A l’hora de trobar concrecions per a dur a la pràctica l’educació del caràcter i de les virtuts, James Arthur comenta que no hi ha un model únic perquè sempre cal contextualitzar-ho i posar als alumnes exemples de la vida real. Afirma que cal fomentar el desig dels alumnes de ser bones persones fent el bé i que les escoles els han de donar oportunitats de practicar les virtuts per tal que no quedin en simples plantejaments teòrics.

 

Com a conclusió, penso que podem estar mínimament satisfets de veure com hi ha països que contemplen superar una visió instructivista de l’educació perquè incorpori l’àmbit moral i vagi més enllà d’una òptica sociològica o d’una ciutadania activa. Es tracta de plantejar una educació del caràcter que inclogui l’àmbit polític, el social, l’individual i l’ètic. Els textos legals se’n fan ressò, tenim canvis legislatius en matèria educativa tot sovint i tots sabem que les lleis, pel fet de ser promulgades, no provoquen els canvis. Les persones que s’ho proposen, sí.

 

Bibliografia

Fuentes, J.L. (2018). La educación del carácter en España: una tarea pendiente. Aula Magna 2.0. [Blog]. [consulta: 28 de març de 2022]. Disponible a: http://cuedespyd.hypotheses.org/4827

Goñi, C. (2022). Virtudes mínimas para alcanzar la felicidad. Barcelona: Arpa Editores.

Impuls Educació (2021). Entrevista a James Arthur sobre com introduir l’educació del caràcter a les escoles. [consulta: 27 de març de 2022] Disponible a: https://youtu.be/b_8dsCnsI9c

Publicat inicialment a: https://impulseducacio.org/a-lera-digital-leducacio-del-caracter-ha-de-situar-se-al-centre-de-tot-aprenentatge/