Els rols dels avis joves

En els darrers anys, hem viscut canvis importants que han afectat la situació familiar, social i econòmica de moltes persones. Aquestes i altres circumstàncies han modificat també els rols dels avis fins al punt que, en alguns casos, s’ha recuperat la convivència entre tres generacions d’una mateixa família sota un mateix sostre. Voldria acotar aquest escrit a aquells padrins relativament joves que potser encara participen de la vida laboral i que gaudeixen d’una bona salut en general. Són persones que van tenir els seus propis fills quan eren bastant joves i ara han tingut la sort de veure com s’amplia la seva família extensa amb l’arribada dels nets.

Alguns rols importants d’aquests avis són que recuperen la memòria familiar, cohesionen la continuïtat de les generacions, ajuden a reviure les tradicions i un que destacaria especialment: ajuden a alentir aquesta societat accelerada en la qual vivim perquè aporten calma als més joves i, sobretot, els dediquen temps, acompanyament i escolta activa. Aquesta dedicació ve facilitada perquè de vegades els seus fills els deixen els nets perquè se n’ocupin a temps parcial mentre ells fan alguna altra cosa, tant si ens referim a una obligació personal o professional com si es tracta d’una activitat d’oci.

Aquesta col·laboració dels pares amb els seus fills per tenir cura dels nets requereix calibrar bé quines responsabilitats els deleguen i quines hauran de ser les regles del joc mentre ells no hi siguin. Per què? Doncs perquè, dit d’una manera simple, als avis no els toca educar sinó “malcriar” els seus nets. Els avis són un ajut puntual, no un substitut dels pares. Per tant, la relació de confiança serà la clau perquè tot rutlli bé. Només caldrà acordar uns criteris mínims pel que fa a hàbits com l’hora d’anar a dormir, l’alimentació, si han de tenir accés o no a Internet i altres valors que habitualment seran compartits. Si no se n’abusa, aquesta col·laboració positiva pot ajudar alguns avis a mantenir-se actius i els pot fer sentir-se útils.

De fet, ser avi també és fer amb els nets allò que potser no es va fer prou amb els fills propis o que ja no es faria per prudència, sentit del ridícul o ves a saber!; em refereixo al fet d’estirar-se a terra per jugar, dir alguna ruqueria, fer ganyotes, cantar qualsevol cançó... És tota una experiència i una gran sort!

Per acabar, i si pot servir de res, aporto quatre consells per als uns i per als altres respectivament.

4 aspectes a tenir en compte per part dels avis:

-    Evitar contradir el criteri educatiu dels pares davant dels seus fills, o sigui davant dels nets.

-    Reforçar tant com es pugui la imatge dels pares.

-   No intervenir quan els pares sancionen alguna conducta inapropiada dels seus fills.

-    Saber-se col·laboradors i, per tant, gaudir d’aquesta relació.

4 aspectes a tenir en compte per part dels fills:

-     Respectar l’espai i el temps personal dels seus pares (els avis): no són el “cangur” fàcil.

-      No traspassar als avis la responsabilitat que els toca exercir a ells. Saber trobar el límit.

-      Entendre i acceptar que els avis “malcriaran” els seus nets, fins a un cert punt.

-   Si uns viuen lluny dels altres, trobar la manera de no perdre el contacte. Si cal, ensenyar-los a fer ús de la videoconferència. I acordar quin és el millor moment per fer-ho.

Complicitat entre famílies i escola

La societat necessita que el seu sistema educatiu li proporcioni el valor de l’excel·lència sense que es perdi la necessària equitat entre els alumnes als quals va destinat aquest noble servei d’interès públic que és l’educació. Entre els múltiples agents amb què comptem n’hi ha dos que són clau: la família i el professorat. Tots dos es complementen necessàriament; més encara: si l’un o l’altre apunten en un sentit diferent, el resultat serà nefast. No hi ha una altra opció; la necessària implicació dels pares en el desenvolupament del projecte educatiu de cada centre escolar és la  peça clau. Malgrat tot, no n’hi hauria prou: les competències que han de tenir els docents actuals han experimentat un canvi notable ja que el que s’ha de saber gestionar actualment és una situació social i professional complexa. Què hi podem fer, doncs?

En primer lloc, apunto la necessitat que els rols dels pares i els dels professionals de l’ensenyament no es barregin en un mateix escenari. Si es comparteix un mateix model educatiu, si hi ha sintonia amb les finalitats que es pretenen tant a casa com a l’escola, les tutories personalitzades seran el pont d’enllaç entre ambdues institucions i cada part farà la seva aportació sense envair els uns el terreny dels altres. La gestió de l’aula, la manera d’encarar la planificació de l’aprenentatge, la tria de les metodologies més adequades, etc. formen part de la tasca docent pròpiament dita. Les actituds que s’estan promovent, el respecte a qui ha d’exercir l’autoritat, els límits a les demandes contínues dels fills i de les filles, etc. són uns valors que s’aprenen a casa. El centre escolar és l’espai compartit on els pares confien la seva irrenunciable labor de primers educadors a uns professionals, durant un temps limitat.

En segon lloc, penso que hem d’admetre que bona part dels nous professors arriben a les aules havent rebut una preparació insuficient per a donar resposta a totes les competències que se suposa que han de tenir. Les facultats d’educació han de reorientar bona part dels seus plans d’estudis i adaptar-los a les competències amb què han de comptar els professors. Per exemple, molts dels estudiants de magisteri mai no han rebut formació específica en la millora de la seva comunicació oral, ni en la direcció d’una reunió amb les mares i els pares, o en les habilitats interpersonals que cal tenir per a la resolució de conflictes. I deixo de banda en aquesta ocasió el repte de la majoria de llicenciats que recalen en les aules de secundària. Per l’altra part, són encara insuficientment aprofitades les escoles de pares i mares o els serveis d’assessorament familiar que caldria prestar des dels mateixos centres docents.

Finalment, cal trobar l’equilibri entre la dinamització que precisa l’ensenyament actual, en què la transmissió tradicional dels sabers ja no és la màxima prioritat, i la necessitat d’assegurar que el professorat pugui exercir la seva tasca docent en condicions. Això és, dotar els centres de l’autonomia necessària per poder aplicar en cada cas les mesures facilitadores de la convivència que s’estimin oportunes, reforçar amb les modificacions legals que calgui l’autoritat dels equips directius i del professorat i, sobretot, que es premiï la cultura de l’esforç per part de l’alumnat, el respecte, el treball ben fet. L’educació en valors que no caduquen continua sent, d’altra banda, una tasca prioritària i insubstituïble de les famílies.

Publicat a "El Nou Pinetell", núm 4, pàgina 49, juliol de 2018

Temps de canvis en educació

En els darrers anys, no hi ha cap institució educativa pública o concertada que no hagi posat el seu projecte pedagògic a mans d’experts i de professionals del sector per tal d’albirar quins canvis s’han de dur a la pràctica, com caldrà fer-ho i quins seran els eixos clau de tot aquest procés d’innovació.

Se sol afirmar que encara treballem amb eines del segle XX adreçades a alumnes del segle XXI i que tot plegat va quedant obsolet. Els nous gurus de la psicologia o de la pedagogia llencen proclames més teòriques que pràctiques de com cal procedir i de quines són les metodologies emergents que cal aplicar si volem tenir entorns educatius de qualitat.

El llistat de receptes és extens: programes d’educació socioemocional, gamificació dels aprenentatges (tot ha de ser lúdic), projectes innovadors (sobretot han de dur aquest adjectiu!), entorns motivadors, generació de talent, personalització de l’aprenentatge, estímul de la competència digital, etcètera.

Tot és prou important; que no se’m mal interpreti! I cal avançar, òbviament. No moure’s, de fet, ja seria retrocedir. Però l’educació no vol presses. La història de la pedagogia ens ha permès d’aprendre que allò que avui sembla tan important, demà passat ja no ho és tant. I el que resulta imprescindible en una escola, en una altra ni tan sols és un element a considerar.

De fet, adés i ara, allò que continua sent essencial és que les famílies, els docents i l’alumnat treballin cooperativament en un clima de confiança i de respecte mutu. Tot partint de la base que els primers educadors són els pares (i les mares, ja s’entén), sempre és una bona opció compartir el principi que ningú no ha de trepitjar el territori de l’altre si no volem prendre mal tots plegats. El projecte educatiu ha de ser necessàriament compartit; però la seva traducció a l’aula, l’estratègia metodològica, és cosa del professorat. Cap sistema educatiu ha aconseguit ser millor que els seus mestres i professors. Ells ho saben i les famílies també.

Publicat a El Nou Pinetell, núm. 2, p. 57, juny de 2017

Els més grans de la classe

Marc Serrano i Òssul (@marcossul) ha tingut l'amabilitat de comptar amb la meva opinió en aquesta peça publicada a l'Ara Criatures. Es tracta del fet de ser dels més grans de la classe i si això té més avantatges que inconvenients o què s'hi pot fer.

A casa, el que es pot fer és estimular els fills que hagin nascut durant el segon semestre de l’any, si ho necessiten. Però, la sobreestimulació no és aconsellable si no es controla bé el procés. Un alumne de final d’any pot veure ressentida la seva autoestima si no es té en compte aquest factor, i no vol dir que els nascuts durant el primer trimestre vagin necessàriament més avançats que els seus companys de curs nascuts mesos més tard.

La data de naixement no hauria de ser un obstacle a l’hora d’assolir el que podem anomenar èxit educatiu personalitzat.

Entrevista al Diari de Terrassa

Agraeixo al periodista Sergi Estapé del Diari de Terrassa l'entrevista que em va fer com a vocal de la Junta de Govern del Col·legi de Pedagogs de Catalunya publicada el dia 8 d'abril.