La millora de la competència en llengua oral depèn de la seva avaluació

Avaluar adequadament la competència comunicativa oral és crucial per a garantir l'èxit lingüístic dels estudiants

Per Jordi Viladrosa i Clua

La competència en comunicació oral és considerada una habilitat important en el currículum educatiu de la major part dels països. Malgrat això, no sempre es treballa de manera sistemàtica a les aules, tot i que es promou que els alumnes preparin presentacions orals, facin debats, discussions en grup o, fins i tot, en algunes escoles, els estudiants reben una preparació específica d'oratòria per a millorar la seva capacitat de parlar en públic. A l’Estat espanyol i a Catalunya aquesta competència forma part del currículum de les llengües.

L’expressió oral es valora en molts països arreu del món, però les pràctiques d'avaluació varien en funció del país. El que sí que passa arreu és que els alumnes solen millorar a mesura que avancen en el nivell educatiu i compten amb més oportunitats per a practicar i desenvolupar aquesta habilitat. No hi ha una altra opció: sense treballar-ho específicament i sense avaluar-ne el procés d’aprenentatge i el producte educatiu que en resulta, no hi pot haver una millora consistent d’aquesta competència.

Així, doncs, avaluar adequadament la competència comunicativa oral garanteix l'èxit lingüístic dels estudiants. L'ús eficaç d'eines tecnològiques, a part de l’observació directa de les produccions orals dels alumnes, permet un procés més ràpid i fiable per a obtenir resultats significatius sobre el seu progrés. En proporcionar-los feedback immediat sobre la seva intervenció oral, és més fàcil identificar les seves febleses i treballar-les fins a aconseguir millores substancialment notables en la seva habilitat comunicativa. A més, aquest tipus d'avaluació permet que millori no sols cadascun dels alumnes per separat, sinó també tot el grup.

La prova d'expressió oral a Catalunya

Les conegudes avaluacions internacionals PISA, PIRLS, SITES, TALIS o TIMSS no avaluen la competència comunicativa oral. En canvi, PISA sí que avalua la comprensió lectora; una prova promoguda per l’OCDE i aplicada cada tres anys a l’alumnat de quinze anys. També PIRLS, que promou la International Association for the Evaluation of Educational Achievement (IEA) i que s’aplica cada cinc anys a l’alumnat que cursa quart de primària, avalua la comprensió lectora.

A Catalunya, el curs 2018-2019 el Departament d’Educació va avaluar l'expressió oral, que forma part de la competència comunicativa lingüística, en una mostra de 1.700 alumnes de 51 centres educatius i es va aplicar en llengua catalana, llengua castellana i llengua anglesa. Està previst que es torni a aplicar aquest 2023 en el marc de les proves censals de competències i coneixements bàsics que han d'haver adquirit els alumnes al final de l'educació secundària obligatòria; unes proves que tenen caràcter informatiu, formatiu i orientador per als alumnes, les famílies i els centres.

La prova té les següents característiques:

• Avalua l’expressió oral i la interacció.
• Es tracta d’una prova de tipus competencial.
• S’emmarca en una realitat propera a l’alumnat i en un context que podria ser real.
• Ofereix suport audiovisual.
• Es fa un treball tant individual com en parella.
• Es tenen en compte els aspectes paraverbals.
• Es proporciona la guia d’aplicació, una rúbrica d’avaluació i un full de registre.

Els processos avaluats són els següents:

Font: CSASE (2019). L’avaluació de l’expressió oral. Generalitat de Catalunya.

Pel que fa als resultats obtinguts en la prova pilot, segons l’informe d’avaluació número 23 del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, publicat per la Generalitat de Catalunya (2020), “destaca sobretot el domini dels tres aspectes de la fluïdesa en el discurs: tant en llengua catalana com en llengua castellana, més del 70% dels alumnes se situa en els nivells mitjà-alt i alt”. En canvi, hi ha un nombre important d’alumnes amb una baixa puntuació a lèxic i morfosintaxi. L’estudi de resultats apunta que pot ser pel fet que el discurs oral era improvisat i és més difícil corregir el que s’ha dit i que molts alumnes mostraven una certa pobresa lèxica.

Un altre dels aspectes a destacar és que no hi ha diferència significativa entre la llengua catalana i la castellana en l’avaluació de l’expressió oral. Tot i això, si es creuen els resultats amb la variable de nivell de complexitat de centre, s’observa que ambdues llengües mostren un mateix patró: l’alumnat de centres amb un nivell alt de complexitat obté pitjors resultats que l’alumnat de centres amb un nivell de complexitat mitjà o baix. En llengua anglesa els resultats són encara millors en aquests nivells. Pel que fa al gènere, s’aprecia que en les tres llengües les noies presenten millors resultats que no pas els nois i, si ens fixem en l’indicador “capital cultural” de l’alumnat, veiem que aquest factor té un pes important en l’assoliment de la competència oral, de manera especial en els resultats en llengua anglesa.

Ens crida l’atenció que “la relació entre els resultats de l’avaluació de l’expressió oral i l’afició a la lectura té la significació estadística més alta en els resultats de les tres llengües. Com més declaren els alumnes que llegeixen per obligació, pitjors resultats obtenen. Inversament, com més declara l’alumnat que la lectura és una afició, millors resultats obté”.

Globalment, l’anàlisi dels resultats de l’expressió oral es basa en puntuacions ponderades sobre 100 i els alumnes pertanyents a la mostra varen obtenir 72,9 punts en llengua catalana, 73,7 punts en llengua castellana i 65,7 en llengua anglesa.

Aquest any 2023 el CSASE aplicarà noves proves de comunicació oral de llengua catalana a tots els alumnes de Catalunya que estan cursant 6è de primària i 4t d’ESO i a una mostra dels alumnes d’aquests mateixos cursos se’ls aplicaran aquestes avaluacions en llengua castellana i anglesa.

Amb els resultats obtinguts es podrà fer una nova anàlisi de dades a partir de la qual es podran prendre les decisions oportunes: es veurà que algunes estratègies i eines funcionen bé i que caldrà millorar-ne d’altres. Quan s’ha avaluat una competència, un projecte o una tasca, el procés de presa de decisions és un factor clau que ha de permetre tenir en compte de manera diferenciada els resultats obtinguts. En el cas de l’expressió oral, ens referim a les diferents habilitats orals avaluades, com ara la fluïdesa, la pronunciació, el lèxic emprat, etc. amb la finalitat de definir accions didàctiques específiques més que no pas plans d’acció globalitzats.  

___________________________________________

Per a saber-ne més:

Sanmartí, Neus (2020). Avaluem per aprendre a fer exposicions orals. Departament d’Educació. Generalitat de Catalunya.

Sanz, Glòria (2020). La competència oral en la professió docent. Departament d’Educació. Generalitat de Catalunya.

Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu (2020). L’avaluació de l’expressió oral a 4t d’ESO. Curs 2018-2019. Informe d’avaluació, núm. 23. Departament d’Educació. Generalitat de Catalunya.

 

Publicat inicialment a: https://impulseducacio.org/la-millora-de-la-competencia-en-llengua-oral-depen-de-la-seva-avaluacio/

 

La competència comunicativa oral, una habilitat imprescindible

Les habilitats comunicatives orals són una eina essencial de comunicació tant en l’àmbit personal com en el professional.

Per Jordi Viladrosa i Clua

Les habilitats de comunicació oral són la capacitat d'utilitzar eficaçment la parla per comunicar-nos els uns amb els altres. Aquesta competència és essencial tant per a la vida quotidiana com professional, ja que ens permet relacionar-nos, expressar-nos amb claredat i persuadir els altres. Malauradament, no sempre es posa prou èmfasi en la importància de les habilitats comunicatives orals i, habitualment, a l'escola no es dedica prou temps a aquest aspecte. Això és un error, ja que aquesta habilitat es pot millorar amb l'entrenament i la pràctica. Si ensenyem als nostres joves a expressar-se eficaçment, poden tenir més èxit a l'escola, en la seva carrera professional i en les seves relacions personals.

És la primera forma de comunicació que utilitza la majoria de persones perquè permet connectar amb els altres, compartir idees i conèixer-se. Aquesta és una habilitat important a desenvolupar, ja que les habilitats comunicatives són necessàries en gairebé tots els àmbits de la vida, permeten a les persones expressar-se amb claredat, ser escoltades i compreses. En el món professional, la competència comunicativa oral és fonamental per a poder comunicar-se eficaçment amb companys, caps, clients, proveïdors... No cal dir que són cada cop més importants quan es tracta d'entrevistes de feina, fer presentacions o bé organitzar i participar en reunions. És per això que les habilitats de comunicació oral esdevenen una eina essencial per al desenvolupament professional i personal.

Eines per a treballar l’expressió oral a classe

Hi ha moltes eines que es poden utilitzar per a treballar la competència comunicativa oral a les escoles. Una de les més efectives és la realització de presentacions orals davant d'un públic, habitualment format pels companys de classe. Això pot ser tan senzill com demanar als estudiants que expliquin un tema d'interès o que presentin un treball davant de la classe. També es pot utilitzar la videoconferència perquè els estudiants puguin fer presentacions davant d'un públic més gran o per a fer debats en línia.

Altres maneres d'entrenar la competència comunicativa oral inclouen l'ús de jocs de rol, debats, els discursos o la ràdio escolar. Totes aquestes activitats faciliten als estudiants practicar l'expressió oral i millorar les seves habilitats de presentació. Un exemple d'aquest tipus d'activitat és l’”Storytelling", que consisteix a explicar històries de manera atractiva i captivadora. Aquesta tècnica es pot utilitzar per a qualsevol tema i és especialment útil per a fomentar l'expressió oral i la imaginació dels estudiants.

Els jocs de rol són una forma divertida d'ajudar els estudiants a millorar la seva confiança i la seva habilitat de comunicar-se oralment davant dels seus companys. Es demana als alumnes que formin grups petits i que preparin una peça curta amb una història, diàlegs i uns personatges inventats. Després, han de representar la seva peça davant de la classe.

Els debats són una forma fantàstica d'ajudar els alumnes a desenvolupar la seva capacitat de parlar en públic i discutir els diferents punts de vista. Es formen grups de debat i se’ls demana que discuteixin un tema sobre el qual estiguin ben informats. Després, presenten els seus punts de vista davant de la classe.

El discurs és una forma de comunicació oral directa força efectiva que pot ser utilitzada per a ensenyar habilitats de comunicació. Permeten a l'orador expressar els seus pensaments, punts de vista i idees a la seva audiència. Quan els estudiants els preparen milloren la seva capacitat d'organitzar els seus pensaments i, quan els pronuncien, la seva habilitat de parlar amb fluïdesa i confiança. També es poden utilitzar per a ensenyar a la classe l'habilitat de presentar-se davant d’un públic. 

Ràdio escola: Es formen grups petits que preparen un programa de ràdio per a la classe o per a tota l’escola. Els estudiants han de pensar els temes, els personatges, les entrevistes i les cançons que volen incloure. Això és, escriure els guions i preparar l’escaleta. Després, poden fer una gravació de la seva emissió de ràdio i escoltar-la més tard.

Llengua i comunicació oral

Un bon domini de la llengua i de la comunicació oral són elements essencials per a una comunicació eficaç. És important que els alumnes desenvolupin la seva competència lingüística a través de la interacció oral amb els seus companys i professors. Això implica entendre que els alumnes no solament han de ser capaços de parlar una llengua, sinó també d'escoltar-la i comprendre-la. Cal ensenyar als alumnes a expressar-se adequadament, a formular bones preguntes i a respondre-les adequadament, per tal que puguin establir una comunicació fluida amb els seus companys. A més, és important que desenvolupin habilitats d'escolta i de parla per tal de poder comunicar-se de manera empàtica amb altres persones. Això es pot fer a través de la lectura de textos en veu alta, de fer debats a classe, de fer discursos i presentacions, i de la realització d'activitats interactives en grup.

Per comunicar-se efectivament, és important ser coherent i concís, amb un llenguatge clar i precís. Això implica destinar-hi el temps necessari per a expressar les idees amb claredat, explicar les coses de manera ordenada i amb els detalls oportuns per tal de no deixar les coses a l'atzar. Es pot utilitzar vocabulari específic, però no sempre és necessari: el que importa és que es comprengui el missatge. En el cas d'una comunicació oral, és important fer ús de les pauses adequades, de manera que el missatge es pugui assimilar i processar correctament. És important tenir en compte el nivell d'enteniment de l'audiència i parlar d'una manera que tothom ho pugui comprendre. També s’ha de procurar que el llenguatge sigui empàtic i sintètic, de manera que no s'acabi perdent el fil de la conversa.

La importància del llenguatge no verbal

El llenguatge no verbal és una part important de la comunicació oral. Els gestos, la postura, les expressions facials i els moviments dels ulls poden canviar el significat d'una conversa. Aquests elements no verbals transmeten informació essencial que normalment no es pot expressar amb paraules.

La comunicació no verbal ens ajuda a entendre millor el missatge que volem transmetre. Ens permet expressar emocions que d'altra manera serien difícils de fer notar, com l'entusiasme, l'alegria o la ràbia. Aquests elements també poden ajudar a reforçar les nostres opinions i arguments.

A més, ajuda a millorar la comunicació amb el públic. D’una banda, si els parlants la utilitzen adequadament, poden transmetre missatges més efectius i persuasius. D’una altra banda, les persones també se senten més còmodes comunicant-se amb altres que utilitzen la comunicació no verbal de manera adequada.

5 consells per a un bon ús del llenguatge no verbal

Sense ànim d’abordar tots el aspectes d’aquest tipus de comunicació, destaquem alguns punts que podríem tenir en compte quan, a més a més de posar el focus en allò que diem, també el posem en la manera com ho diem i quines eines utilitzem.

1. Utilitzeu el vostre cos per expressar els vostres sentiments. Els gestos dels ulls, la postura i els moviments de les mans són importants per a transmetre el nostre missatge. És millor evitar posicions tancades o defensives, com ara creuar els braços, per tal de transmetre una actitud amigable.

2. Feu servir un to de veu adequat. Un to de veu moderat, no gaire fort, transmet empatia i respecte.

3. Feu ús del contacte visual. El contacte visual és una forma poderosa d'expressar els nostres sentiments i transmetre el missatge d’una manera més nítida o intensa.

4. Respireu profundament. Una respiració profunda pot ajudar a calmar els nervis i ajudar a comunicar-se de forma clara.

5. Mantingueu una bona distància. És millor no situar-se massa a prop de la vostra interlocució per no fer-la sentir incòmoda.

Publicat inicialment a: https://impulseducacio.org/la-competencia-de-la-comunicacio-oral-una-habilitat-imprescindible/

Transformar les organitzacions necessita un bon lideratge

 Ressenya de "Liderar en una cultura de cambio", de Michael Fullan

Per Jordi Viladrosa i Clua

Michael Fullan és professor emèrit de la Universitat de Toronto i codirector de la iniciativa global “Noves Pedagogies per a l’Aprenentatge Profund”. És un dels principals impulsors del canvi del sistema educatiu canadenc i té un prestigi reconegut arreu del món com a expert assessor de polítics i líders locals per a fer possible l’objectiu moral d’un aprenentatge del qual ningú no en sigui exclòs. És autor de nombroses publicacions i llibres traduïts a múltiples idiomes.

La nostra és una societat complexa que ens porta a viure en un procés continu de canvi ràpid, impredictible i no lineal. S’associa canvi a progrés, a incertesa, a millora; tant si es donen aquestes característiques com si no, el que queda palès és que el canvi és inevitable, es dona a tot arreu i, de vegades, genera més tensió que altra cosa. També sabem que fins i tot el conflicte és el motor dels canvis. Aquí és on ens calen líders capaços d’entendre i d’interpretar les tendències emergents i apropiar-se’n per tal de fer possible que canviï allò que ha de canviar amb un objectiu de millora i de transformació.

Canviar la cultura d’una escola, d’una organització, d’una comunitat o de tota la societat és un repte ingent que genera emocions contraposades entre els qui promouen el canvi i els qui s’hi resisteixen. No tots els estils de lideratge són igualment efectius i, a més a més, els canvis consistents depenen més de l’actitud de cadascuna de les persones que l’ha de dur a terme, de l’exercici d’una pràctica reflexiva i d’un feedback oportuns, que no pas del disseny de múltiples plans estratègics.

Som davant la necessitat de lideratges més sofisticats, que comporten el dilema d’actuar de pressa o de no fer-ho mentre l’entorn canvia radicalment.

Objectius de “Liderar en una cultura de canvi”

Michael Fullan en presenta dos:

1.     Conduir les organitzacions a un punt en què la seva capacitat de canviar s’ocupi de “l’adaptació externa i la integració interna” i fer-ho selectivament; és a dir, amb un propòsit moral.

2.     Fer que les organitzacions desafiïn l’statu quo de manera proactiva. Per a aconseguir-ho, caldrà crear líders capaços d'interpretar eficaçment la partitura no escrita dels canvis complexos.

Com són els bons líders

Fullan afirma que un bon líder no és fàcil de crear ni abunden els bons exemples o models. També és de l’opinió que la confiança que inspiren alguns líders té poc a veure amb la competència que se suposa que tenen. És per això que

fan falta líders que combinin humilitat i coratge per a resoldre problemes importants.

Aquest llibre és una guia per a ser un bon líder del canvi i de la transformació de les organitzacions. El seu autor defineix les principals competències del canvi amb la intenció que ajudin els líders a:

·       Aplicar mètodes provats de gestió del canvi.

·       Desenvolupar estratègies efectives per al lideratge del canvi.

·       Millorar el desempenyorament del lideratge del canvi.

·       Comprendre els conceptes de canvi en les organitzacions i en el món real.

·       Aprendre que els processos de canvi poden estar basats en la moral i els valors.

Michael Fullan argumenta que el lideratge del canvi ha de comptar amb cinc capacitats nuclears a cadascuna de les quals dedica un capítol del seu llibre:

·       Tenir un propòsit moral, que és el fonament.

·       Comprendre el canvi, que comporta tenir una nova visió.

·       Centrar-se en la construcció de relacions efectives.

·       Crear i compartir coneixement, tenint en compte que la tecnologia i la innovació formen part de l’"aprenentatge profund".

·       Líders que siguin creadors de coherència i generadors de compromís.

El conreu d’aquestes competències genera líders que transmeten esperança, optimisme i una actitud de no donar-se per vençuts a l’hora d’assolir els objectius que valoren. Segons Fullan,

“Els lideratges efectius fan que la gent se senti capaç d’enfrontar-se als problemes més difícils”.

 Aquests cinc aspectes formen part de tres eixos: entusiasme, energia i esperança. El resultat de tot plegat és, a criteri de Fullan, que “passin més coses positives que negatives”.

Com actuen els líders del canvi

Fullan avisa que cal tocar de peus a terra a l’hora d’entendre la dinàmica del canvi, perquè “el propòsit moral sense una comprensió del canvi conduirà al martiri moral quan la passió s’estavelli contra les roques de la realitat”. Al capítol 3 aporta nou idees clau de com actua un líder expert en canvis:

1.     Tenir raó al final de la reunió.

2.     Les relacions són el primer.

3.     Reconèixer la caiguda de la implementació.

4.     Accelerar a mesura que avances.

5.     Parar compte amb els plans ambiciosos.

6.     Comportaments abans que creences.

7.     La comunicació durant la implementació és primordial.

8.     L’excitació prèvia a la implementació és fràgil.

9.     Converteix-te en aprenent-líder.

No cal dir que els líders tenen el repte de superar l’statu quo en què es troba la seva organització, si és el cas, i ajudar les persones implicades a desenvolupar un model de canvi que, segons Fullan i en l’àmbit escolar, passa per l’assoliment de sis competències globals: caràcter, ciutadania, col·laboració, comunicació, creativitat i pensament crític; un model d’aprenentatge que consta de quatre parts: associacions, pràctiques pedagògiques, l’entorn d’aprenentatge, i la digitalització; i amb el suport de dos elements més: les condicions organitzatives i dels sistemes.

Fullan, quan parla de “fer coherència” aposta per un lideratge per al canvi que sigui contextualitzador, perquè “no és l’alineament estratègic (un concepte racional) el que compta, sinó la coherència (un fenomen subjectiu i emocional)”. Concretament, “els líders efectius permeten la coherència diària”. Les cinc capacitats que Fullan concreta per al desenvolupament del lideratge d’una cultura de canvi són necessàriament compatibles amb l’exercici de la coherència en un context de complexitat que generi un compromís basat en un propòsit moral.

“Generar un compromís intern per sobre de l’extern és la marca d’un lideratge efectiu”

Obtenir resultats positius en aquesta línia, en el cas de les escoles, voldria dir que “els estudiants estiguin més compromesos i millorin el seu rendiment, el professorat incrementi la seva capacitat, les famílies i membres de la comunitat educativa s’impliquen més, que hi hagi una satisfacció general i un orgull més gran de tothom en el sistema”. Com a contrapartida, la reducció dels aspectes negatius comportaria "menys esforços de canvis malmesos, menys desmoralització dels treballadors, menys exemples de reformes poc sistemàtiques i descoordinades; i molts menys esforços i recursos malbaratats".

Promoure nous líders

Per a liderar cultures de canvi en sistemes d’una complexitat creixent, fan falta “bons” líders i sovint no es fan prou bé els corresponents processos del seu reclutament i formació, afirma Fullan.

Ens trobem davant la necessitat de comptar amb lideratges transformatius, menys lineals, però que es mantinguin enfocats en les cinc dimensions que hem esmentat més amunt per a liderar en una cultura de canvi.

El missatge transversal d’aquest llibre és que "les organitzacions es transformen quan poden establir mecanismes d’aprenentatge en la vida quotidiana de l’organització. [...] El punt clau és desenvolupar i fomentar millors cultures de lideratge”. Així doncs, un líder és més efectiu per a la societat en què vivim quan produeix lideratge en altres i els mou a col·laborar entre ells.

Publicat inicialment a: https://impulseducacio.org/transformar-les-organitzacions-necessita-un-bon-lideratge/

Entrenar les emocions és preferible a buscar la felicitat

Ressenya del llibre: "La familia, la primera escuela de las emociones", de Mar Romera.

Per Jordi Viladrosa i Clua | Juliol 2022

Mar Romera és mestra, pedagoga, i presidenta de l'Associació Pedagògica Francesco Tonucci (APFRAT). Afirma que l'educació emocional no es basa en discursos, sinó en “els comportaments emocionals recurrents viscuts al si de la família”.

 

L’autora se centra en la família com a espai essencial on cal ensenyar els fills a conviure amb les emocions, a saber-les identificar, reconèixer-les i a actuar segons calgui a partir de cada context i de cada situació perquè “una bona gestió emocional és clau per al nostre benestar”. L’entorn i els progenitors esdevenen els referents principals. A parer seu, són diverses les claus per a educar emocionalment els fills, però de totes elles, n’hi ha tres d’essencials: el temps, els límits i l’escolta.

El temps té a veure amb la presencialitat, tant pel que fa a la quantitat com a la qualitat. Aquest ser-hi vol dir fer junts el que sigui, no estar pendent d’altres entreteniments mentrestant. Posar uns límits clars i raonables és una bona manera d’evitar l’error de la sobreprotecció, un factor que els fa dèbils. Una estructura de límits els fa sentir segurs tot garantint la seva autonomia. I escoltar-los va més enllà del fet de sentir-hi perquè es tracta de dues coses diferents.

Una altra de les claus que Romera identifica és el respecte. Això significa que hem d’evitar projectar en els fills les pròpies expectatives i que cal ajudar-los a expressar el que senten de manera sana. Es refereix també a una mena de laboratori material per al desenvolupament integral d’una persona en el qual s’aprèn la gestió de les emocions a través de la comprensió i d’enfortir l’autoconcepte, que no és el mateix que l’autoestima.

 

L’aprenentatge de les emocions

Actualment, tot el que té a veure amb el món de les emocions i com en tenim cura ha passat a ocupar un lloc preferent, també en el terreny educatiu. Fer front als problemes adequadament, tenir control dels propis pensaments, entendre els sentiments d’un mateix i els dels altres, etc. s’han convertit en objectius a assolir per tal d’aprendre a viure sense que això vulgui dir que el que s’està fent és buscar la felicitat al preu que sigui.

Mar Romera planteja que podem fomentar l'educació emocional des de casa “dient t'estimo (malgrat que ja es dona per descomptat), abraçant-se, rient i plorant junts, respectant allò que l'altre sent sense fer judicis de valor sobre què hauria de sentir”. És en aquest sentit que la família esdevé la primera escola de les emocions, perquè “els comportaments emocionals recurrents viscuts en el si d’una família es converteixen en hàbits de gestió emocional per a tota la vida”.

A casa, doncs, i a l’escola, la nostra autora considera l’educació emocional com un “procés continu i permanent que ha de ser present durant tot el desenvolupament educatiu de l’alumnat”. El seu plantejament és que “els nens més que saber han de ser, és a dir, tenir autonomia per triar, ser responsables, activar el pensament crític, impulsar la creativitat, aprendre a treballar en equip, conèixer i treballar en les seves emocions fent, d’aquesta manera, que el coneixement es torni a saber”.

Hi ha emocions que s'aprenen directament, com la por o la ràbia, però el més habitual és que s’aprenguin observant les persones que ens envolten. És per això que és important que els pares i els professors siguin conscients que, per a bé o per a mal, són un model davant dels seus fills i dels seus alumnes.

 

La intel·ligència emocional

La intel·ligència emocional és un entramat d’habilitats toves (soft skills) que les persones tenen per naixement o perquè les aprenen al llarg de la seva vida: l’empatia, l’automotivació, l’autocontrol, la gestió de les emocions...  Es tracta d’un concepte que van donar a conèixer per primer cop els psicòlegs nord-americans Peter Salovey i John Mayer l’any 1990, malgrat que es va fer més popular gràcies al llibre que va escriure Daniel Goleman, cinc anys més tard.  Segons Mayer i Salovey, (1997), la Intel·ligència Emocional es descriu com la “capacitat de percebre, utilitzar, comprendre i regular eficaçment les emocions en un mateix i en els altres, de manera que ens permeti desenvolupar un comportament adaptatiu a l'entorn”.

Emocions bàsiques

Romera ens diu que “no hi ha emocions positives ni negatives. Totes les emocions són necessàries”. I, per a això, el que cal fer és viure bé les emocions bàsiques. Són aquestes deu:

La por “és la que ens permet estar vius i tenir prudència” per traspassar els límits.

La ràbia o l'enuig els sentim quan les coses no surten bé i necessitem aprendre a controlar-lo.

La sorpresa és una emoció fonamental a l'educació. Una de les seves funcions és “ser frontissa que em permetrà canviar d'emoció”.

La culpa constructiva, que ens ajuda a “entendre que l'error és una oportunitat”.

La tristesa permet parar “per tornar a començar”.

El fàstic és necessari per a triar i “rebutjar allò que ens és nociu”

"La curiositat ens salvarà", afirma Romera.

L'admiració fa que els nostres fills ens ubiquen com a referents.

La seguretat és crucial per “aprendre i créixer, per donar noves oportunitats, perquè t'estimo per qui ets i no pel que fas”.

L'alegria ha de fer-se present durant tota la jornada.

A manera de resum, segons Romera, les emocions més importants per a educar es troben a dins de la paraula CASA: curiositat, admiració, seguretat i alegria.

 

Aquest és un llibre en el qual la pedagoga Mar Romera exposa les dificultats més habituals que pares i mares poden descobrir durant el procés d'aprenentatge a la infància, i proposa accions que milloraran la capacitat d'anàlisi i d'actuació en les relacions entre pares i fills.

Publicada inicialment a: https://impulseducacio.org/entrenar-les-emocions-es-preferible-a-buscar-la-felicitat/

Els problemes complexos requereixen solucions també complexes

Ressenya del llibre "Educar en la complejidad", de Juan Fernández

Per Jordi Viladrosa i Clua | Setembre 2022

Juan Fernández (@profesmadeinuk) és un professor de secundària i de batxillerat molt conegut en el sector educatiu pel seu blog investigacióndocente.com. És autor, conjuntament amb Mariana Morales del llibre “La Evaluación Formativa: Estrategias eficaces para regular el aprendizaje”.

La realitat educativa es troba davant del mateix perill simplificador que molts altres àmbits de la nostra societat a causa de la falta d’espais per a una reflexió reposada i d’admetre que la complexitat no admet respostes simples. Ens endinsarem en algunes de les aportacions de l’autor d’aquest llibre tot seguint l’estructura del seu índex.

En el capítol 1, “Elogi de la complexitat”, es parteix del fet que tenim tendència a categoritzar o classificar per a simplificar l’allau d’informació a què hem de fer front i a donar cobertura a les modes, que també existeixen en l’àmbit de l’educació, sense contrastar prou el seu contingut ni la seva utilitat. Malgrat això, Juan Fernández és de l’opinió que “en un moment en què existeixen pocs consensos, la necessitat de desenvolupar el pensament crític és potser una de les idees amb les quals estem bàsicament tots d’acord”. Aquesta opció ens facilitarà desmuntar els biaixos cognitius com són l’efecte de la veritat il·lusòria i el biaix de confirmació, sobretot perquè “cal conèixer bé el fonament teòric de les pràctiques educatives per tal d’aplicar-les amb sentit”.

El capítol 2, “Una noció complexa de la veritat”, ens recorda que la veritat, malgrat que pot arribar a ser complexa, s’ha de buscar i cal fer-ho amb l’ajut de les dades (quantitatives) i de les proves (qualitatives). L’autor afirma que, per a adquirir coneixement, ens cal l’argumentació i el debat, la qual cosa, tal com mostra la recerca, és la millor manera de superar els biaixos cognitius i les fal·làcies. Trobar unes fonts fiables o expertes en un tema és un punt fonamental per a l’educació del pensament crític. Aquest plantejament que ens fa Juan Fernández és molt interessant perquè ens convida a concretar, però sense deixar-nos endur pels postulats simplificadors del màrqueting i també perquè l’escola no té per què adaptar-se contínuament i acrítica a les necessitats percebudes per una societat que rep un bombardeig continu de missatges simplistes sobre educació.

El capítol 3 se centra en la pregunta que li dona títol: “Sense motivació no es pot treballar... o sí?” Sigui quin sigui el nostre enfocament de l’educació, l’autor és categòric quan afirma que “a llarg termini, és millor apostar per la motivació intrínseca” perquè “quan estem motivats, prestem més atenció, persistim durant més temps i som capaços de treballar de manera més independent”. Per aquest motiu, la variable que hauria d’interessar més als docents i a les famílies és la del “valor”, el qual hauria d’estar centrat en el procés d’aprenentatge i no tant en el resultat. El valor és equivalent a tenir “metes”, que són les que “generen motivació intrínseca”.

Aquest tipus de motivació apunta, doncs, a la necessitat de crear les condicions per a l’èxit acadèmic ensenyant els alumnes a treballar de manera que “aprenguin una mica més” i millor. O sigui que l'aprenentatge és anterior a l'autèntica motivació i la motivació sense aprenentatge no ens serveix. Aquest plantejament encaixa clarament amb la finalitat formativa de l’avaluació, que promou un sentit de competència i d’autoconfiança en l’alumnat.

Fernández, en el capítol 4, “El poder de les emocions desagradables”, ens recorda com és d’important el paper de les emocions en l’aprenentatge, però afirma que se n’ha popularitzat una visió simplista, perquè sembla que l’important és “estar emocionat”. En canvi, el factor determinant és la implicació, perquè "l’aprenentatge que ocorre en una aula on hi ha implicació ja genera emocions i motivació per si sol". No cal, doncs, buscar a fora allò que ja tenim a dins. Aquest capítol acaba amb una aportació que, per a molts és controvertida: cal acceptar sense més ni més que el nen sigui el centre de tot? L’autor afirma que “educar en la complexitat implica també educar en la renúncia”. Per això, diu Fernández, “una educació emocional sensata es mou sempre en l’equilibri entre reconèixer el que un sent i el que senten els que té a prop”.

En el capítol 5, “El llenguatge de les expectatives”, Juan Fernández ens ofereix una nova controvèrsia: si donem per suposada l’escola i els seus fins, tenim el perill de convertir-la en un establiment de consum com qualsevol altre. És, doncs, una qüestió d’expectatives d’allò que la societat espera de l’educació. Per tal que no quedem enfocats en una qüestió abstracta, l’autor afirma que les millors expectatives per a l’alumnat són els hàbits i els límits. Els hàbits, perquè aporten concrecions que es repeteixen, i els límits perquè asseguren la convivència, l’autocontrol i el bé de la comunitat, sempre tenint en compte el context en què es mou cada persona.

Ens hem anat creient que “el mètode pot resoldre els problemes” i hem acabat actuant d’acord amb aquest plantejament. Aquesta és la idea inicial del capítol 6: “Més complexitat no és igual a més mètodes”. Dit d’una altra manera, l’autor ens està dient que hem convertit el mitjà en un fi perquè no hem tingut prou en compte que l’acció pedagògica d’un centre educatiu s’ha de centrar en allò què s’aprèn, en els aprenents i en com es comprova aquest aprenentatge. Aleshores és quan es pot valorar quina és la millor manera de fer-ho i no a la inversa. La metodologia mal entesa no deixa de ser un joc terminològic que va canviant amb el temps, però que no sol anar acompanyat d’una reflexió profunda sobre els seus fonaments teòrics ni d’una avaluació objectiva dels seus resultats.

Hi ha encara un altre factor que es posa a la nostra consideració, el currículum, allò que s’ensenya. Juan Fernández considera que la comprensió lectora i l’expressió escrita en són la base, per davant de l’èmfasi en l’adquisició d’habilitats.

Finalment, el capítol 7 aporta el que apunta el seu títol: “Algunes propostes per a educar la complexitat”. Fernández proposa, en primer lloc, dues vies clau per a atendre la complexitat de l’educació: la comprovació científica i el pensament crític. I, en segon lloc, planteja tres característiques del que podríem anomenar “expert educatiu” o “model de docent”:

1.     Que sigui un professional reflexiu.

2.     Un educador que conreï la seva ment, “no solament amb cursos i tallers, sinó amb llibres i articles”.

3.     Que comprengui que “la seva labor es mou des del vincle personal amb cada alumne fins a la construcció d’un món més equitatiu i just”.

 

Educar en la complexitat, per tant, suposa educar-nos en les bases científiques de l’aprenentatge, perquè calen fonaments sòlids que garanteixin “passos sostenibles en la millora de l’educació” i mantenir un cert escepticisme sa davant de la multitud d’opinions i “solucions màgiques” amb què ens anirem trobant en el futur.

Publicada inicialment a: https://impulseducacio.org/els-problemes-complexos-requereixen-solucions-tambe-complexes/